La IV Conferència de l’ONU sobre el canvi climàtic que s’ha celebrat a Buenos Aires, ha posat per enèsima vegada damunt la taula, l’evidència de l’escàs interès que ens continua mereixent la protecció del medi ambient. De continuar per aquest camí deixarem un malaguanyat llegat a les generacions futures. Perquè, ens ho mirem com ens ho mirem, ara ja no ens pot quedar cap dubte dels mals que estem ocasionant al planeta. Ho testimonia el fet que cada dia ens és possible llegir, escoltar o veure notícies que ens parlen, directament o indirecta, dels inequívocs senyals que ens envia la terra en relació als danys que li estem causant. I així tampoc no és estrany que, també diàriament, puguem comprovar com es comencen a percebre alguna de les dramàtiques conseqüències que es deriven del progressiu procés de sobreescalfament de la terra; conseqüències que prenen formes diverses que van des del despreniment d’una gran plataforma de gel fins al forat d’ozó, passant pel desencadenament d’excepcionals fenòmens atmosfèrics (en forma de sequera, de pluges torrencials, d’huracans o de tifons) d’una violència extrema.

I és així com, d’una banda, assistim impassibles a l’espectacle sense fer més que lamentar-nos i compadir als que avui sofreixen els efectes dels desastres, talment com si res del què està passant tingués massa a veure amb nosaltres. No ens adonem que també, un dia, els elements poden desencadenar-se sobre nosaltres. Però tampoc els governants no semblen disposats a obrir els ulls. Contràriament, prefereixen viure la glòria passatgera d’avui sense pensar en el desastre segur de demà. Es reuneixen, discuteixen i només són capaços de posar cataplasmes allà on caldria practicar urgents intervencions quirúrgiques que obrissin el camí a l’esperança. Mentre, des de l’altra banda, científics i ecologistes, no es cansen de repetir que ho estem fent molt malament i que els abusos sempre es paguen.

Però ja diu la dita que no hi ha ningú més sord que aquell que no vol escoltar. I acabarà passant, com en el conte o la metàfora del llop, que després de tantes vegades que el pastor —científics i ecologistes— anunciés la seva imminent presència sense que mai no es produís, va arribar un dia en què la bèstia —desfetes irreversibles— va presentar-se sense que ningú no s’ho cregués. I va ser llavors quan el llop ho va tenir senzill i va acabar amb les ovelles i amb el ramat…

Que arribem a temps de salvar la terra depèn de tots i de cadascun de nosaltres.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 13 de novembre de 1998