Es diumenge al matí. Un intens sol de primavera llueix esplendorosament i ompla de llum la monumental i majestuosa plaça de la catedral d’Estrasburg. L’ambient multicolor que regna a l’indret es veu engrandit pels centenars de turistes i de visitants i per les dotze estrelles de la bandera de la Unió Europea (UE) a la qual fan costat les dels països membres, ordenadament arrenglerades en una de les tendes de “souvenirs” que flanquegen la plaça. El repicat, ritmic, melodiós i insistent, de les campanes ajuden a compondre una bella estampa entorn a la catedral de Notre-Dame, un dels exponents més espectaculars i grandiosos de l’arquitectura gòtica dels quals podem gaudir.

En un altre punt de la ciutat, a la “Bassin de l’Ille”, hi navega, plàcidament, una de les moltes embarcacions que transporten els turistes pels canals de la capital d’Alsàcia. Des de la vorera es perceben les inconfundibles notes de l’”Himne a l’Alegria”, de Ludwig van Beethoven, el qual ha estat adoptat com a símbol sonor de la identitat de la UE. L’Himne flueix de la megafonia del “bateaux”, com a homenatge al “Palais de l’Europe”—la seu del Parlament Europeu—darrera les instal.lacions del qual barqueja l’embarcació. Uns metres més enllà, just davant la façana principal del Palau, tretze astes mostren la seva absurda nuesa. Ningú no sembla haver-se recordat d’hissar les ensenyes dels dotze països de la UE, precisament quan tots ells es troben en campanya electoral que anuncia la immediatesa de les Eleccions al Parlament Europeu.

Són uns dels molts contrastos possibles d’una ciutat fronterera entre dos països—Alemanya i França—separats per les tranquil-les aigues d’un riu, el Rin, que camina decidit cap a la seva encara llunyana desembocadura en el Mar del Nord. Són uns dels molts contrastos d’una ciutat que no dubta en autoproclamar-se “Capital d’Europa” però que sap que el seu futur es debat entre l’ésser i el no ésser ja que és a punt de trencar-se la tradició d’una única seu del Parlament Europeu.

Això no obstant, a Estrasburg, ningú que es vulgui ciutadà d’Europa no pot sentir-se estrany. Ni per raons d’ordre cultural ni, menys encara, per raons d’identitat. Allà hi conviuen i hi coincideixen harmoniosament les arrels culturals dels Europeus del nord i del sud, dels pobles llatins i dels anglosaxons. A la capital del Baix Rin i d’Alsàcia, hi ha manifestacions i exemples bastants que donen sentit a l’orgull de formar part d’una família comuna. El procés de la construcció europea és, per molts, lent però—com tenia cura de recordar François Mitterrand en una recent entrevista concedida a diversos mitjans de comunicació europeus—“per a construir Europa cal un ritme de respiració de llarga durada. Ens trobem en una carrera de fons. No pas en un ‘sprint’”.

A Estrasburg, com arreu de la UE, la imatge habitual i reposada dels històrics carrers i places, es veu alterada per la propaganda electoral dels partits i de les coalicions. Malgrat això, pocs comentaris es fan en relació amb la contesa electoral. Els ciutadans dels dotze—segons els sondejos—es mostren més preocupats pels problemes nacionals que no pas pels comunitaris. Els ciutadans i els polítics. S’obliden—ens oblidem—que és en la UE on aquests problemes poden tenir millor sortida i solució. El Parlament que sorgirà de les Eleccions del 12-J gaudirà de més poders i de més competències. Serà el Parlament que tutelarà la Reforma Institucional de la UE que s’abordarà l’any 1996 i que, sens dubte, haurà de constituir el decisiu pas vers la consolidació de la Unió, també política, dels Europeus.

Contrastos d’un projecte que ja és realitat i pel qual els ciuta-dans europeus hem d’apostar exercint el nostre dret al vot. Es la manera d’evitar també que es consolidin determinades opcions polítiques, que tots hauríem de rebutjar pel que signifiquen d’atemptat contra Europa, la democràcia i la llibertat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juny de 1994