Només un any després que François Hollande hagués merescut la confiança majoritària de la ciutadania francesa, la seva popularitat s’ha enfonsat fins al punt que si ara se celebressin noves eleccions al país veí, lluny quedaria de renovar-la. Per sortir de l’atzucac en el qual Hollande es troba, el president de la República francesa s’ha proposat obrir-se per estrènyer  llaços polítics amb el recentment nomenat primer ministre italià, el progressista Enrico Letta. L’objectiu: avançar cap a l’establiment d’una possible aliança estratègico-política a partir de la qual articular un front progressista opositor des del sud d’Europa en contra de les  polítiques rigor mortis que la Merkel ve imposant als socis de la UE que requereixen ajuts. Mariano Rajoy, que havia cantat les excel•lències de la cancellera alemanya, intenta ara sortir a la foto en un intent d’aprofitar-se d’aquest moviment per resoldre alguns dels molts problemes interns –de país i de partit– que Espanya té com a conseqüència de les polítiques d’austeritat aplicades fins ara. Amb aquesta aproximació, Rajoy reconeix a Hollande i a Letta allò que una i mil vegades nega a Rubalcaba

L’aposta d’Hollande, però, no deixa de ser metàfora de com haurien d’articular-se les estratègies polítiques per tal d’imposar-se als mals auguris dels temps que corren. I és que en el context d’una Unió Europea (UE) que a hores d’ara serveix per ben poc més enllà de servir d’ase dels cops de tots els mals que ens afecten, les polítiques que es poden aplicar des d’un sol dels països membres de la Unió no tenen futur; i cas que el tinguessin no seria precisament “a fi de bé”, com deia la meva àvia. Passa, però, que cada país membre de la UE està capficat en ell mateix, en els seus problemes, i això impedeix poder-se obrir per actuar com a una part més de l’ens superior del qual formem part. Més quant la majoria dels països amb problemes tenim en comú una moneda que està sotmesa a condicions i tractaments diferenciats segons països arran la manca d’una política econòmico-fiscal única per al conjunt dels països “euro”. La UE –la zona euro– no pot continuar per aquest camí, i s’imposa que tots els països membres reconeguin que en el sí de la Unió hi ha pros i contres, però sobretot també hi ha l’oportunitat de ressorgir de les cendres de la recessió econòmica. Solament depèn de saber rectificar per abandonar les polítiques exageradament restrictives que s’han aplicat fins ara i que s’han mostrat inútils a l’hora d’afavorir la creació de teixit productiu, base i fortalesa de qualsevol economia. Però tornem allà on érem. En un món interdependent, és una entelèquia imaginar que els mals de cadascú podran trobar solució abordats aïlladament. En un món interdependent, les polítiques a aplicar per superar les dificultats han de passar per obrir-se cap a l’exterior amb la finalitat de construir fronts comuns amb altres països i governs. Hollande va ser per als francesos i per a molts dels ciutadans i ciutadanes europeus, l’esperança de que una altra manera de fer i d’entendre la política i l’economia era possible. Un any després, aquella esperança s’ha diluït, fonamentalment perquè França –la política francesa–  no s’ha adonat que malgrat “la grandeur”, ben poc podien fer a l’hora d’articular alternatives per fer front a les polítiques de la Merkel i dels seus coreligionaris; polítiques a les quals tan afeccionat estava el seu antecessor Sarkozy.

Torna a ser l’hora de la política, i amb Letta al capdavant del govern italià s’obre una porta que hauria de permetre que des del sud d’Europa es convencés a Alemanya i a Brussel•les que anem per camí equivocat. No serà fàcil. Però només així recuperarem l’autoestima perduda i la confiança envers l’Europa justa i solidària en la qual havíem dipositat tantes il•lusions. La UE pateix la crisi democràtica, econòmica i institucional més severa des la seva fundació. Capgirar aquesta dinàmica ha de ser l’objectiu immediat a assolir. El camí encetat per Hollande i Letta hi pot contribuir.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de maig de 2013, Dia d’Europa.