Les darreres eleccions al Parlament Europeu –i l’elevat índex abstenció que han sofert–, han posat negre sobre blanc dues clares evidències: l’una, l’escàs interès i sentiment d’identitat del qual disposen els ciutadans comunitaris envers el que és el seu projecte comú; l’altra –que, de fet, és conseqüència de l’anterior–, el precari coneixement que de les institucions comunitàries i de les seves competències els ciutadans comunitaris tenen.

Ambdues constatacions haurien de conduir a una diagnosi pessimista en relació a l’estat de salut que presenta la UE en temps de globalització. Però no ha de ser aquesta la lectura que cal fer-ne ja que tampoc no es faria un acte de justícia i, alhora, es correria el risc de caure en el parany de deixar-se portar per melangies de temps passats que foren millors. Més aviat és el torn d’efectuar una anàlisi rigorosa en relació a les causes que es troben en l’arrel de la manca d’identitat en el sí de la UE. Si així es fes, s’acabaria concloent que són els comportaments dels estats membres mateixos –i dels seus respectius partits polítics, sovint massa immersos en les seves respectives i particulars picabaralles estatals–, els que es troben en la base de les raons que no afavoreixen ni la consolidació ni la vertebració definitiva de la Unió; una unió que, ningú que tingui dos dits de front no pot negar, està beneficiant no només a tots i cadascun dels països membres sinó que també als de la resta del continent, a despit que els ciutadans encara no se sentin protagonistes d’un projecte que els quedaria més allunyat d’ells mateixos si no fos perquè l’euro els tocarà ben aviat la butxaca.

Quan es comprova que des de cadascun dels països de la Unió es traslladen als ciutadans ben pocs missatges en relació als avantatges que la construcció europea comporta, és també quan s’evidencien les raons d’aquesta astènia continental a l’hora de votar. I és que, des dels països membres de la UE, es continua preferint apostar per una política que passa per adjudicar-se com a propis els èxits de la Unió a l’hora que culpar-la dels problemes que no se saben resoldre. Amb actituds com aquestes i amb dèficits de profundització democràtica com els que pateix la UE, les coses comunitàries no poden pas anar millor de com van.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 28 de juny de 1999