Immersos en una altra setmana decisòria pel futur de l’euro, no serà sobrer insistir en un parell de qüestions que condicionen el trobar el camí que ens hauria de permetre intuir on es troba el final d’aquest llarg túnel tan angoixant per una gran majoria de la ciutadania. La primera qüestió té a veure amb la contraposició que de facto s’estableix –també a escala europea– entre el què són o haurien de ser els interessos de la ciutadania amb els interessos dels mercats, de la gran banca i dels seus aliats polítics i de polítiques neoliberals. La cancellera Merkel assegura ser una gran defensora de l’euro. Per contra no es mostra massa fèrria quan es tracta de fer entendre als seus que per sortir de l’atzucac cal apostar per una Alemanya europea més que no pas per una Europa alemanya. Mentre no sigui així, Alemanya continuarà essent per defecte, l’adalil dels interessos dels mercats perquè, a canvi, n’obté rendiments que la beneficien (pa per avui, però qui sap si fam per demà), i manté l’ascendència sobre les decisions que ha de prendre el BCE (Banc Central Europeu) que, com no escapa a ningú, des de l’ombra està tutelat pel totpoderós Bundesbank.

L’obsessió de la Merkel és no perdre suport electoral a casa seva, menys quan té unes eleccions a tocar. Un fet que contribueix a què mantingui la rigidesa en forma d’exigència envers els anomenats i rescatats països perifèrics que veuen que han de reduir el seu dèficit a costa del què sigui, en detriment de la ciutadania, i sense concessions de cap mena. La conseqüència: la laminació de les cada vegada més escasses oportunitats de creixement d’aquests països sotmesos al ferri control de la despesa, amb el deteriorament lògic dels serveis que l’Estat ha de prestar a la ciutadania al veure’s obligat a transvasar part dels recursos socials al capítol de la reducció del dèficit, amb l’esperança vana de satisfer les exigències d’uns mercats que mai no acaben d’estar contents. Aquest estat de coses fa que les institucions europees –que són les que han de vetllar pels interessos i benestar del conjunt de la ciutadania de la UE–, s’acabin sotmetent als designis d’Alemanya. D’aquesta manera s’avança cap una Europa econòmicament, però sobretot socialment, cada vegada més dividida.

És cert. Cal reduir el dèficit acumulat amb les alegries d’uns anys de pretesa bonança, i corregir defectes. Tanmateix, però, no és menys cert que si l’objectiu de reducció del dèficit no va acompanyat de mesures solidàries per reactivar l’economia i evitar que els països intervinguts hagin de satisfer interessos impossibles, la reducció del dèficit esdevindrà una fita inabastable i també un motor de fre per a l’activitat productiva que, al seu torn, comportarà la disminució d’ingressos per part de l’Estat. I com que l’objectiu és únic i no variarà, els Estats rescatats hauran de cercar nous ingressos que al seu torn acabaran pesant com lloses sobre la capacitat econòmica de les classes menys afavorides i dels seus drets socials.

Som davant una situació –i d’aquí la segona qüestió que apuntava– en què la Unió Europea i els seus països membres es troben a mans d’una classe política que pensa en el curt termini i en clau estrictament electoral. Estem governats per polítics, no pas per estadistes; per persones capaces d’imaginar, de dissenyar i de liderar un futur comú. Davant aquesta mancança, el terreny de la política esdevé cada vegada més erm i la democràcia més feble. Espanya, i tampoc Catalunya, no escapen d’aquesta realitat europea. Per aquest camí segur que la política de la “puta i de la Ramoneta”, continuarà malauradament imposant-se enmig del desconcert creixent de la ciutadania… Mala peça al teler!

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de setembre de 2012