Escoltava, l’altra tarda, excel·lent compacte enregistrat i editat l’any passat arran els 20 anys de l'”Elèctrica Dharma”. Un Joan Manuel Serrat, acompanyat per l’excepcional banda, interpretava un emotiu “Ara que ‘tenim’ 20 anys”. Mentre l’escoltava –amb la litúrgia i el respecte que imposa la bona música i una millor interpretació–, de reüll, intuïa –més que no pas llegia– els titulars dels diaris del dia. Com si es tractés de l’enfadós la primera pàgina era ocupada per les ‘desgràcies’ que s’esdevenien en el nostre país. Com si es tractés de l’oblit de cada dia, el drama de Bòsnia i dels bosnians no apareixia pas en lloc destacat de la primera pàgina. I és que Bòsnia ens queda encara massa lluny. I tant aprop com és. I aquí estem ‘preocupats’ pels mals que ens afecten. I ens oblidem que potser cal que ens aixequem de la cadira, ens mobilitzem i que sortim al carrer. Per tal de mostrar la nostra ràbia i, perquè amagar-ho, la nostra impotència. La ràbia i la impotència d’uns ciutadans que no acabem d’entendre els polítics. Que no acabem d’entendre moltes coses.

L’altra tarda, mentre escoltava a Joan Manuel Serrat i a l'”Elèctrica Dharma”, vareig sentir-me transportat a “Ara fa 20 anys”, quan les utopies i els més bells somnis eren encara possibles. I em vareig lamentar de que la memòria històrica sovint formi part del bagul dels vells records i de les velles passions.

Publicat a El 9 Nou, el 24 de juliol de 1995