Passa massa sovint que l’espectacle mediàtic en el qual ens trobem immersos no ens deixa veure l’abast del camp i del paisatge pel qual estem transitant. Possiblement això passa també per la manca de perspectiva que d’uns determinats fets tenim just quan aquests es produeixen. Si escric això no és pas per confegir una frase més o menys aconseguida, sinó més aviat per evidenciar que el ritme trepidant enmig del qual vivim no ens deixa descobrir la transcendència dels moments viscuts. Justament d’aquí ben pocs dies –exactament la nit del 9 al 10 de novembre– s’acompliran vint anys d’un d’aquests fets que molts vàrem poder viure en directe i que considero van ser transcendents i que van marcar un abans i un després en el voltar del món i en el rumb de la història. Com fàcil és suposar m’estic referint als fets que ara farà vint anys van esdevenir-se a Berlín i dels que la caiguda física del mur en són la imatge que ens ha quedat enregistrada en la retina. La caiguda del mur, més enllà de la seva indubtable significat d’alliberament, especialment pels ciutadans berlinesos orientals que el van haver de patir durant gairebé 30 anys, cal observar-la també en el context de canvis que es venien anunciant des de feia temps: d’una banda el final de la guerra freda que havia enfrontat els EUA i els seus països aliats (amb l’OTAN com a força militar) amb la URSS i els seus aliats (amb el Pacte de Varsòvia com a braç armat). I és que des de mitjans dels anys 80, començaven a mostrar-se algunes esquerdes significatives susceptibles de debilitar la rigidesa del bloc format pels països de l’òrbita soviètica. Amb l’arribada de Mijail Gorvachov a la Secretaria general del Partit Comunista Soviètic primer, i a la presidència de la Unió Soviètica després, començaven a bufar nous aires a la URSS que es concretaven en propostes de reestructuració econòmica –perestroika– i d’una certa democratització de la vida política; propostes que Gorvachov liderava i que el món occidental observava amb esperança. Però l’esquerda en el bloc soviètic era ja massa profunda i havia causat massa estralls com per evitar-ne la seva desintegració, tal com va passar a partir que el mur de Berlín va caure i els aires de la llibertat fluiren lliurement entre una banda i l’altre de la ciutat berlinesa i per extensió de les dues Alemanyes.

Amb la caiguda del mur de Berlín culminava, d’altra banda, un procés que portaria en alguns casos a refer les velles fronteres europees que els acords de Yalta de després de la II Guerra Mundial havien modificat. Clar que juntament amb la reivindicació d’alguns països o regions per retornar a un mapa polític preexistent, es realimentaven vells contenciosos històrics que es venien mantenint latents i que havien de derivar en no pocs conflictes, especialment en la zona dels Balcans. Des d’aquest punt de vista, paradoxalment la caiguda del mur de Berlín havia d’unir allò que mai no s’hauria d’haver separat –les dues Alemanyes–, i de l’altra, de desunir el què uns acords i tractats postbèl•lics havien unit segurament d’una manera artificial. Les velles ferides entre països i nacionalismes tornaven d’aquesta manera a supurar i les aliances prebèl•liques es tornaven a dibuixar en l’horitzó; aliances que d’alguna manera tingueren molt a veure amb l’inici del desintegrament del que havia estat la República de Iugoslàvia. Clar, però, que l’escenari en el qual es produïen tots aquest moviments presentava diferències notables en relació al marc existent en les vigílies de la II Guerra Mundial. Una d’elles que quan el mur de Berlín va cedir a les pressions de la ciutadania, l’avenç cap a l’Unió Europea era un fet inqüestionable, malgrat els passos endavant i endarrere que s’estaven donant i la manca de definició de les polítiques de relacions exteriors. En qualsevol cas, la Unió Europea es mostrava ja com un bon instrument a l’hora d’evitar com a mínim la repetició d’errors passats. Les relacions i la responsabilitat de països com Alemanya o la mateixa França aquells dies de massa incerteses, aconseguiren que la idea d’una Europa unida no fracassés i que continués progressant. Possiblement només així es pot comprendre que aquella Europa dels dotze de l’any 1989 (just tres anys més tard que Espanya ingressés en el club) s’hagi passat a l’actual Europa dels vint-i-set, una fita segur que mai somniada pels impulsors del tractat que el 1957 es va signar a Roma i pel qual sis països acordaven crear la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat de l’Energia Atòmica, embrió que passats els anys havia de ser la Unió Europea tal com avui la coneixem.

Europa es troba, vint anys més tard, immersa en una profunda crisi econòmica les conseqüències de la qual haurien estat més desastroses encara si cada país del vell continent hagués anat a la seva. I és en temps de dificultats com els que ara travessem que ens arriba una  bona notícia: el Tractat de Lisboa podrà entrar en vigor a partir del primer de desembre i es desencallarà d’aquesta manera la paràlisi política en la qual la Unió es trobava immersa. Vint anys després de la caiguda del mur hem de reconèixer que al costat de la transcendència dels fets esdevinguts aquells dies, l’oportunitat d’haver apostat per l’avenç de la Unió Europea ha estat la garantia d’una major fortalesa a l’hora d’acarar el nou ordre internacional en el qual ens estem situant. Només cal ara que Europa confiï en ella mateixa i tergui tot el potencial que atresora, tant políticament com econòmicament i també socialment.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de novembre de 2009