La CUP va decidir i amb la seva decisió ha condicionat, més per errors aliens que no pas per voluntat pròpia, el futur del país, tant el d’aquí com el d’allà. Qui sap si per la tensió ambiental o per l’atenció mediàtica centrada, políticament parlant, en un sol tema les darreres setmanes, ens haurà passat massa desapercebuda una efemèride nogensmenys transcendent. I és que demà farà just una setmana que s’acomplien 30 anys de l’ingrés d’Espanya i de Portugal a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), l’actual Unió Europea (UE). Una entrada que formalitzava la que havia de ser la tercera ampliació de la societat d’Estats europeus fins llavors integrada per 10 membres: els socis fundadors signants dels Tractats de Roma el 1957 (França, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos i Itàlia), als quals s’havien d’afegir Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, el 1973, i Grècia, el 1984. L’ingrés d’Espanya i Portugal a la CEE es formalitzava mig any després que ambdós països haguessin signat el Tractat d’Adhesió en un acte doble, celebrat a Lisboa i a Madrid.
Fa 30 anys s’acomplia, doncs, una vella aspiració espanyola d’integrar-se a l’Europa que la tenia marginada a causa de la dictadura del general Franco (1939-1975). Les ganes espanyoles d’entrar a formar part de la societat d’Estats europeus es simbolitzava amb el fet que la sol·licitud formal d’adhesió a la CEE va ser presentada davant el consell de Ministres comunitari el 26 de juliol de 1977; és a dir, només un mes després d’haver-se celebrat les primeres eleccions generals espanyoles de la democràcia. Haurien de passar encara divuit mesos més, abans no s’obrissin oficialment les negociacions que des d’aquí van ser conduïdes pels governs que foren presidits pel centrista Leopoldo Calvo Sotelo, que les inicià, i pel socialista Felipe González, que les culminà. Entremig hauria de quedar l’intent colpista de febrer de 1981.
¿Quin balanç n’hem de fer d’aquests 30 anys? Cert és que estem transitant moments de molta incertesa en molts ordres i sentits, tant aquí, com a Espanya, a Europa i a la resta del món. Però que això sigui així no pot canviar de cap de les maneres la única resposta possible en relació al balanç que avui presenta la incorporació d’Espanya a la UE i que no pot ser altra que positiu. I això per moltes raons que seria feixuc d’argumentar ara i aquí atès l’espai del qual disposem. Deixeu-me, però, que en destaqui un parell. La primera: l’entrada d’Espanya a la CEE va certificar de facto la normalització espanyola com a país democràtic i, en conseqüència, va comportar l’oportunitat de disposar d’una major presència en l’escenari internacional. La segona: La integració espanyola havia d’afavorir el desenvolupament econòmic del país, encara que avui puguem seguir observant un preocupant dèficit democràtic en el funcionament de les institucions europees i notables diferències entre els països del sud i del nord de la UE.
Va ser l’economista italià Paolo Cecchini (1927), qui l’any 1988 va elaborar l’informe “el cost de la no-Europa” en el que, d’una banda, demostrava en xifres que de la no-Europa -de la no aposta per la Unió Europea- se’n derivaven costos molt superiors que els que es poguessin produir arran l’adhesió a aquest projecte. De l’altra, que de manera paral·lela a la formulació de qualsevol projecte i abans d’erigir-se’n simptomàticament com a avaladors o detractors, ha de ser bo disposar dels costos polítics econòmics i socials, tant a favor com en contra.
Trenta anys després de la nostra incorporació a la CEE, la UE continua essent avui més una oportunitat que no un impediment.
Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de gener de 2015
En Calvo Sotelo era centrista? Jo sempre havia pensat que era dretista tirant cap a extrem-dretista. Ja m’ho explicaràs. No volies dir centralista?
En un estat en que el PSOE sembla un partit de dretes, i centralista encara que digui que és federalista, si posem als ‘peperos’ al centre ja s’ajusta dir que són de centre per allò que encara estan més a la dreta.
El trencaclosques espanyol, fet de retalls de països històrics, mentre li sigui negat el seu tarannà i les seves diverses cultures sempre serà un estat provincià que està a la UE per qüestions que interessen a Europa, ves a saber, però no per mereixements propis, crec jo. Clar que si hi són Portugal i Grècia…
Ignorar la riquesa cultural i repartir els impostos d’acord amb interessos egoistes no fa més que desmotivar les nacions ibèriques que la formen. Sobre tot a Catalunya.
Les Espanyes unides, no homologades, serien molt més potents per la UE.
Molt bé pel recordatori, Joan.
Deixa’m puntualitzar que la UE, tot i que a Maastricht van decidir que es digués així, no ha passat encara de ser la Comunitat Econòmica Europea. És a dir, un ens creat purament per interessos econòmics. I a Espanya li ha anat bé, en bona part, com a Catalunya, per rebre diners per a inversions públiques que milloressin el nostre nivell de vida. N’hem rebut fons de tota mena de la caixa comú europea gràcies als països donants, i ens n’hem beneficiat. I valgui aquí comparar amb la posició interna de Catalunya a Espanya, que tant ha servit com a queixa i greuge. Que jo sàpiga el cartell que jo veia en un carrer en obres a Sabadell, “aquestes obres… gràcies als FEDER”, no es referia a uns diners que Catalunya rebutgés de la caixa comú. Aquí Catalunya feia d’Extremadura, per exemple, en el nivell espanyol.
I ens ha anat també bé per parar els peus als poders més rancis i antidemocràtics hereus del franquisme, per mantenir la nostra democràcia.
Tot i això, la mèdula econòmica de la UE-CEE, amb Alemanya al capdavant, és la que necessita mercat per a inversions. Per això, passats els anys, s’ha afanyat en ampliar-se cap els països de l’antic eix comunista. Alemanya necessita mercat, per a invertir i per a fer clients. Fixa’t en Grècia. Part del seu deute es paga quedant-se l’administració dels aeroports un consorci bancari. De quin país? Doncs d’Alemanya.
En fi, que no tinc massa esperances de que la UE acabi sent la UE, una unió política. I pot acabar-se l’invent un cop ens treguin el suc als països de la perifèria o quan un crack internacional trenqui el sistema.
Disculpa les molèsties (je, je, je!)