Quan jo era petit i Sabadell tenia una dimensió constructiva més horitzontal que no pas vertical, era normal que s’aprofités el dissabte per fer neteja a fons de casa o d’una part de les seves dependències. No vol dir que cada dissabte és fes dissabte (i valgui en aquest cas la redundància), sinó que l’expressió “fer dissabte” era sinònim de que havia arribat el moment en què calia fer neteja a fons da part o de tota la casa. Quan es feia dissabte, des de primera hora del matí, s’obrien finestres i portes, i un ritme frenètic es feia senyora i majora de les dependències que havien de ser sotmeses a neteja. Si eren els dormitoris, els matalassos es picaven, les cortines s’espolsaven, els terres es fregaven i es desinfectaven…. Si tocava fer la cuina, el terrabastall d’olles, peroles, plats i altres estris amunt i avall, i el batibull de fogons, armaris i rebost capgirat era notable. Si tocava fer dissabte pel canvi d’estació climàtica, els armaris es buidaven, les lleixes eren curosament netejades i folrades amb paper nou, i abans de tornar-los a tancar es col•locaven entre la roba acabada d’endreçar, boletes de naftalina per evitar que s’arnés. A voltes passava que a despit que s’anunciava que es faria dissabte, quan arribava l’hora no s’acabava de fer del tot la neteja que calia, la qual cosa facilitava que la brutícia s’acumulés una temporada més amb el risc de cronificar-se. L’expressió fer dissabte –com moltes d’altres que tenim incorporades al nostre ideari– té un origen religiós avial que amb el pas del temps s’ha anat diluint per guanyar una significació molt més extensiva que ara ultrapassa qualsevol possible limitació en l’àmbit domèstic que pogués haver tingut en el passat.

Arribats aquí convindrem que l’expressió “fer dissabte” ens ve com anell al dit per il•lustrar allò que ens cal fer en l’àmbit de la política, que no hem fet quan tocava, i que al cap i a la fi és la causa primera de que la “brutícia” se’ns hagi acumulat en alguns racons de la casa comuna que és la democràcia. D’aquesta manera, com passava quan jo era petit i no es feia dissabte quan calia, se’ns ha anat acumulant la porqueria atès que preferíem amagar-la tot suposant falsament que si no ens fixàvem en les actuacions polítiques negligents, aquestes no existirien, talment com si la corrupció fos patrimoni solament d’altres indrets de l’Estat. En realitat sabíem que ens calia fer dissabte i que si no en fèiem corríem el risc de que la brutícia es cronifiqués i acabés fent pudor. Però preferíem enganyar-nos, fer ulls grossos, i si calia obrir algun armari, teníem cura de netejar-lo ben poc o gens per dins i força per fora perquè com a mínim aparentés estar net i polit. Recorden allò del 3% que Maragall li va etzibar a Mas en seu parlamentària que tanta polseguera i poca cosa més va aixecar? Llavors ningú no es va decidir a exigir que es fes neteja en forma de reformes legislatives urgents, però sobretot d’acords en quant a comportaments ètics que evitessin que els casos de corrupció i de males pràctiques polítiques acabessin per malbaratar la confiança de la ciutadania amb la democràcia i amb les seves institucions, i que ho fessin precisament en uns moments en els que “el país se’ns està desfent a les mans”, tal com afirmava Oriol Junqueras diumenge passat, en una entrevista al 3/24.

Només ha estat quan la brutícia de la corrupció i de les males practiques ja no cabien dins dels armaris que les portes han cedit estrepitosament enmig de la hipocresia dels uns i dels altres, més preocupats en creuar-se acusacions i desqualificacions que no pas en acarar la delicada situació en què ens trobem. S’obliden, els uns i els altres, que si s’hagués fet dissabte quan tocava, la brutícia de la corrupció no ens hauria desbordat mai, i que si aquesta ha acabat surant no és per cap conjunció astral fatal. És simplement perquè la teníem amagada dins dels armaris de la nostra encara a voltes massa feble democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de febrer de 2013