Les filtracions d’informacions als mitjans de comunicació continua essent una pràctica general de funcionament d’aquest nostre país i, sens dubte, també una estratègia de comunicació que els uns i els altres utilitzen i/o denuncien segons els convé. Per aquell principi elemental del periodisme de no revelar les fonts informatives, mai no acabem de saber del tot qui filtra i perquè ho fa, ja que no cal dubtar-ne: darrera una filtració, hi ha un interès ben determinat. Bé és un interès basat en conèixer l’abast de la reacció de la ciutadania davant la possible adopció d’una mesura i, en aquest cas, la filtració actua de globus sonda. Pot ser un interès per fer públiques actuacions susceptibles de perjudicar a algú i beneficiar a algú altre i, en aquest cas, la filtració troba la seva raó de ser en el combat polític entre partits o entre faccions d’un mateix partit. D’aquí que les filtracions no es facin sempre als mateixos mitjans. El filtrador o filtradora busca aquell mitjà de comunicació amb el que pot tenir més afinitats o a través del qual es pot obtenir més ressò de la filtració. Dit d’una altra manera: no hi ha filtració que no tingui una “justificació” en la consecució d’una finalitat concreta. Per aquesta mateixa raó, la filtració mai no és ni neta ni tampoc del tot transparent. I malgrat en ocasions sigui gràcies a les filtracions que es posa negre sobre blanc en alguna qüestió, no és normal que la filtració continuï essent el modus preferit per difondre o defensar quelcom, abans, fins i tot de recórrer als tribunals de justícia. Quan això passa és senyal que hi ha “coses” que no acaben de funcionar com seria desitjable. En qualsevol cas, les filtracions –com s’ha demostrat a bastament—donen, a casa nostre, molt de si, alimenten tertúlies i desperten rancúnies.

Una de les darreres filtracions a les quals estem assistint fa referència a la divisió manifesta que es dona entre els membres del Tribunal Constitucional pel què fa a la sentència que ha de dictar resolució en relació als recursos presentats contra determinats articles de l’Estatut de Catalunya. El fet que transcendeixi que hi ha tensions polítiques en el sí del Tribunal Constitucional no és nou i això fa que en la pràctica, tingui en una situació d’atzucac a l’alt tribunal que, per cert, no ha pogut procedir encara i després de més de dos anys, a la renovació d’una part dels seus membres, atesa l’actitud obstruccionista del PP i la manca de mà esquerra del PSOE. I això no ajuda gens a mantenir la credibilitat de l’alt tribunal. Més quan, en el cas dels recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya, es fa difícil comprendre –malgrat estigui previst d’aquesta manera en el nostre ordenament jurídic– com un Tribunal, per molt constitucional que sigui, pugui acabar dictaminant en relació a una llei orgànica que ha estat debatuda i aprovada per dos parlaments i refrendada per consulta popular. Qualsevol resolució contrària a determinats continguts de l’Estatut de Catalunya podria acabar per assentar un precedent i el què és més perillós encara: qüestionar el treball dels parlaments  que, a partir d’ara, hauran de comptar que les seves decisions corren el risc de ser matisades o revocades per un Tribunal que, ara com ara, és massa depenent políticament parlant. Una sentència rebaixant l’Estatut de Catalunya obriria la caixa dels trons i, que ningú no ho dubti, complicaria més encara la vida política. I això, es miri per on es miri, no és bo per a ningú. ¿Què passaria, per exemple, amb altres estatuts aprovats posteriorment al de Catalunya i que varen beure de les fonts del seu articulat i, malgrat això, no van ser recorreguts? Es fa difícil trobar una resposta lògica a la qüestió i, encara es fa més difícil en un context polític en el qual qüestions relacionades amb la llengua i amb els drets nacionals de Catalunya mereixen, per part de la resta d’Espanya, una atenció desmesurada que el Partit Popular no ha fet més que alimentar i que ha fet que les desafeccions entre Catalunya i la resta d’Espanya o entre la resta d’Espanya i Catalunya augmentessin considerablement.

Per tot això i per ser positius i superar aquest estat complex de coses, la reflexió que el Conseller Ernest Maragall feia dimarts passat a El País en el seu article “Construir Catalunya”, és absolutament pertinent i encertada. Recomano la seva lectura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 d’agost de 2009