Diumenge passat en diversos municipis de Catalunya es portava a terme la consulta no vinculant per conèixer la possible ascendència que una hipotètica independència de Catalunya podia trobar entre la ciutadania. Deixant al marge les possibles interpretacions que en relació a la participació i els resultats de la consulta es podrien fer i tenint en compte que aquestes interpretacions obeeixen al posicionament de got mig ple o de got mig buit segons qui en faci la valoració, serà bo situar les coses en el seu just punt. Si més no per no confondre encara més al personal. I és que no hauríem d’oblidar mai que en democràcia, és en els processos de consulta constitucionalment establerts i en les eleccions que són convocades quan toca a la ciutadania pronunciar-se a favor o en contra d’un proposta o d’un programa electoral. També en relació a la possible independència de Catalunya. Només cal que, per tal que això sigui així, es voti a un dels partits que sense ambages de cap mena situïn la independència de Catalunya en un lloc preferent del programa que proposen. Cas que aquest partit o partits obtinguin per suma una majoria parlamentària suficient, haurà arribat el moment d’acarar les reformes que calgui per tal d’exercir amb tots els ets i uts els drets i les llibertats que resideixen en la ciutadania.

Mentre no es doni, però, una majoria de ciutadans i de ciutadanes que abonin opcions polítiques que apostin pel sobiranisme o per la independència de Catalunya, poques coses es poden fer en relació a aquesta qüestió més enllà de conscienciar a la ciutadania. Menys encara quan només havent passat unes poques hores de la consulta de dissabte i de diumenge, aflorava la divisió de criteris entre les plataformes independentistes que promovien les consultes. D’altra banda, CiU que havia donat ple suport a la consulta, possiblement a la vista de la participació assolida, no trigava a matisar-ne la interpretació que calia fer-ne. Només ERC mantenia i manté les seves posicions com a partit independentista que és, malgrat en el seu si convisquin punts de vista diversos. Més enllà, però, de l’històric partit republicà, el cert és que massa persones han intentat capitalitzar una consulta que si quelcom ha posat al descobert és que si Catalunya i els catalans volem assolir la independència, el camí que ens cal recórrer encara serà molt llarg.

Algú podia pensar que solament la dinàmica de posar en marxa consultes no vinculants sobre la independència de Catalunya, comportaria una alta afluència a les urnes. I això segurament pel haver-se deixar portar per una visió parcial del què avui és Catalunya tant políticament com econòmica i social. Qui sap si també per un fals convenciment que mitjançant la consulta es podria posar en evidència els partits polítics. Però res de tot això haurà estat. Perquè es miri com es miri, la democràcia, l’Estat social de dret, continua tenint en els partits polítics un dels seus puntals bàsics. Altra cosa ha de ser exigir a aquests partits que assumeixin els sentiments que nien en la ciutadania, que els facin seus i que sàpiguen donar-hi resposta oportuna. Sense menystenir doncs la urgència que Catalunya té de fer-se escoltar de nou a Espanya i de superar el clima de desafecció que entre ambdues realitats s’està donant, cal tenir clar que, ara com ara, els problemes que més preocupen a la ciutadania tenen molt més a veure amb la situació de crisi que patim i en la manca d’il•lusió col•lectiva que massa sovint percebem que no pas en altra cosa.

Correspon als partits i als agents socials transformar aquest estat de coses en positiu. I correspon sens dubte a la ciutadania exigir als partits que assumeixin les seves reivindicacions. La resta pot ser simplement foc d’encenalls. Fons i forma.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de desembre de 2009