A aquest país encara li manquen unes poques coses per tal que el poguem considerar del tot normal. O, per a ésser més exactes, del tot normalitzat. Deu ésser el nostre sino. El d’una societat, la nostra, que potser no ha adquirit el grau de suficiència suficient. Que potser no sap com sortirse’n del tot i de tot i fer-se escoltar per damunt d’actituds maniqueístes que persegueixen objectius inconfessables malgrat es vulguin confessables. Deu ésser per allò del destí d’una societat, que perplexa, es troba dalt la nòria del mai no parar d’un pobre i pervers discurs entre alguns de l’ampli però escassament generós quadre dels seus actors. Un discurs –o potser una polèmica–, en la qual només hi prenen part uns quants i la resta fan de comparsa.

Es així com, un dels actors que hauria de desenvolupar un paper destacat, la societat civil, no s’atreveix a moure ni un dit. Qui sap si perquè no pot. Qui sap si perquè no vol. O per les dues raons al mateix temps. I és que en d’altres indrets, la societat civil no perd passada i, quan cal, baixa a l’arena del debat. I aquí brilla per la seva absència. No és estrany doncs, que pretesos salvadors de causes perdudes, que alguns mitjans de comunicació, que alguns polítics es vulguin erigir com a portaveus d’allò que no són. D’allò que mai no haurien de voler ésser i, menys encara, substituir. La democràcia necessita, pel seu bon funcionament, dels partits polítics però també de l’activa participació dels ciutadans, de les seves organitzacions cíviques i populars.

Però parem compte. La generalització comporta el risc de la injustícia. I seria un acte d’injustícia si, per allò de què l’excepció confirma la regla, no es reconegués el paper que han jugat i estant jugant unes poques entitats. Com, per exemple, les Cambres de Comerç a Catalunya. Algunes més que no pas altres. En uns temps més que no pas en d’altres. Però sempre amb la voluntat de sobreposar-se a les trifulgues que volen rendiments polítics immediats i que fugen dels beneficis socials a mig i a llarg termini.

Francesc Roca és el president de la segona Cambra de Catalunya. La de Sabadell. El cognom de Roca ens parla de fortalesa. Com la que, fins fa poc, disposava la institució que ell lidera i que avui es debat, juntament amb la resta de Cambres, entre el ser i el no ser del poder futur i de l’ascendència empresarial.

Vol “jubilar-se” del càrrec. Tant bon punt les Cambres coneguin el futur que els espera. Roca assegura –com si li calgués trobar alguna excusa– que ja no té edat per a continuar pilotant la nau de la institució. I s’oblida de l’experiència acumulada en matèria de comandaments ja que durant no pocs anys, va dirigir la singladura del Club de Natació i, això no obstant, sap nedar tots els estils a la perfecció.

No té enemics. Com els pot tenir aquell que transita per la vida amb cara de bon jan i amb seguretat. Aquell que sap escoltar i pronunciar la paraula exacta i justa perquè els discursos l’incomoden. Home de fets. Pragmàtic. Amant de la família. Matiner. Planer. Sincer. Apassionat. El tèxtil ha estat la seva passió professional. Però ara, de la trama i de l’ordit, ja en tenen cura els seus fills i ell es deleix per a posar en marxa els telers del teixit de les altres passions ajornades, però mai no oblidades. L’art i el viatges l’esperen.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 16), publicat el 19 de desembre de 1994