El convergent Felip Puig, arran la dimissió ara fa tres setmanes del que havia estat portaveu del govern central, Miguel Angel Rodríguez, qualificava el fet de gest intel·ligent. El què ja no s’atrevia a dir Puig, segurament per allò de les complicitats en el suport del govern, era que el gest s’hauria d’haver produït molts mesos abans i que Miguel Angel Rodríguez havia durat amb excés al front de la delicada responsabilitat que ostentava.

Vaig tenir ocasió de tractar a Miguel Angel Rodríguez —MAR per als amics— just poc després que entrés al complex de La Moncloa del braç del nou president del govern, José M. Aznar. Era un calurós matí de finals del mes de juny. Durant una hora llarga vam parlar de moltes coses. A mi m’havia portat a La Moncloa qüestions que ara no venen al cas que tenien a veure amb la responsabilitat professional que llavors jo desenvolupava. Encara vaig tenir ocasió d’entrevistar-me amb ell en una altre vegada, mesos més tard. D’ambdues converses en vaig extreure unes sensacions no massa positives. No tant per les qüestions que m’havien portat a visitar-lo, com per l’estil que imprimia al seu càrrec i que es trobava lluny, des de la meva personal percepció, de la tasca que havia de desenvolupar un personatge que havia de liderar i senyalar l’estratègia comunicativa del govern del PP envers els ciutadans. Més aviat, després de sengles entrevistes, em va semblar que Miguel Angel Rodríguez era —com així ho vaig comentar amb els meus amics— una mena de buldozzer disposat a avançar impetuós i emportar-se per endavant el què calgués, per tal de fer triomfar el nou crit de guerra d’España va bien, el qual havia vingut a substituir aquell altre, no menys exitós, del contundent ¡Váyase señor González!

Amb el seu relleu hi perderan alguns però hi guanyaran molts. Els principals perdedors de la dimissió seran els ninots del Canal+ que ho tindran difícil per a substituir a un destacat habitual del Giñol. També ho tindran malamanent els dibuixants de còmics dels mitjans de comunicació que hauran de prescindir d’un personatge que omplia —i mai no més ben usada l’expressió— un elevat nombre d’acudits al llarg de l’any. Finalment hi perdran els imitadors de l’inefable MAR, els quals ho tenien fàcil a l’hora de caricaturitzar-lo. Per contra, amb la dimissió —per un moment anava a escriure cessament!— de Rodríguez, hi guanyarem molts. Des del mateix govern i del seu president que s’allibera d’una persona que semblava jugar-li a la contra i, com em comentava un amic, semblava que estigués a sou dels socialistes, fins els socis polítics nacionalistes del PP que es veuran alliberats de les excentricitats i de les pesades brometes i sortides de to d’un vallisoletà que havia militat en les files del PCE. Hi guanyaran les empreses periodístiques d’aquest país que possiblement ja no es veuran assetjades ni amenaçades. Hi guanyarem, per extensió, els ciutadans que no haurem d’aguantar més —almenys des d’un lloc rellevant del govern— com l’alter ego de José M. Aznar es dedica a ferir sensibilitats i a maltractar a tot aquell que es posi davant seu però que no sigui dels seus.

La llàstima és que el “gest intel·ligent” al qual es referia Felip Puig hagi tardat tan en arribar i deixi enrere una estel·la tan exagerada de relliscades i de desencerts promocionals i de màrqueting, que alguna cosa deuen tenir a veure amb aquesta gens bona imatge i escassa confiança que projecten els populars en el seu entorn immediat. Imatge i confiança que es troben en la base dels fluixos resultats que, després de dos anys de govern, els populars obtenen entre la seva hipotètica clientela. En qualsevol cas, el nou portaveu del govern, el català Josep Piqué, ho té —d’entrada— molt més fàcil ja que no ha ser gens difícil superar, amb educació, respecte i simpatia, a un personatge que s’ha fet i s’ha mostrat tan desagradable com Miguel Angel Rodríguez.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de juliol de 1998