Si ho tinc ben entès, a hores d’ara només sabem que és voluntat del govern de Catalunya i de les dues formacions que li donen suport, que l’1-O hi hagi urnes per decidir si volem continuar formant part de l’Estat espanyol o bé ens en volem independitzar. Si ho tinc ben entès, malgrat els solemnes anuncis d’aquesta voluntat i dels relleus operats en el govern, encara no ha estat signat cap decret ni ha entrat al Parlament cap proposta de llei a partir de la qual transformar voluntat en normes que atorguin versemblança al referèndum. Si ho tinc ben entès, la llei que li ha de conferir legalitat no serà aprovada fins a començaments del mes de setembre, just quan quedaran tres setmanes pel 1-O. Si ho tinc ben entès, fins que aquesta llei no sigui aprovada pel Parlament, tampoc no se’n pot desplegar el contingut (marc legal i administració electoral, cens, seguretat jurídica pels funcionaris, neutralitat dels mitjans de comunicació de titularitat pública…). Si ho tinc ben entès, la llei es pretén aprovar just després d’haver-se reformat el reglament de funcionament del Parlament de Catalunya que ha de permetre la tramitació i aprovació de lleis (tinguin l’abast que tinguin) pel procediment de ‘lectura única’; és a dir: sense debat i en a penes un parell d’hores. Si ho tinc ben entès, el Consell de Garanties Estatutàries (òrgan elegit pel Parlament de Catalunya) ha fet constar per unanimitat dels seus membres que el procediment de ‘lectura única’ no és procedent quan es tracta d’aprovar lleis transcendents. Si ho tinc ben entès, precisament perquè una simple majoria de diputats i diputades no puguin imposar la seva voluntat a la resta de la Cambra, és pel què l’Estatut de Catalunya estableix que per aprovar una llei amb transcendència política i jurídica es requereix un mínim dels dos terços dels escons. Si ho tinc ben entès, és a causa d’aquesta exigència estatutària que Catalunya és la única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia per no haver estat capaços els grups parlamentaris de pactar-la en més de 35 anys d’activitat cameral. Si tot això ho tinc ben entès, no em queda més remei que concloure –per dir-ho a la manera que ho feia Jean-Paul Sartre— que a Catalunya sovint es confon ‘fer política’ amb ‘jugar a fer política’.

L’èxit polític més indiscutible del president Carles Puigdemont, ha estat l’habilitat per reconduir la promesa categòrica feta en seu parlamentària de que en 18 mesos Catalunya seria un país independent, fins portar-la al terreny de la recuperació del referèndum com a espai de consens, a despit que –en la pràctica—  es distanciés del que es reclamava en el Pacte Nacional pel Dret a decidir subscrit per una molt àmplia majoria d’entitats i institucions del país. Tanmateix Puigdemont va fer aquesta reconducció en un moment en  què l’independentisme es vanagloriava de que la pantalla del referèndum havia quedat superada pel ‘mandat democràtic’ sorgit de les urnes en les eleccions del 27S, eleccions que foren qualificades de plebiscitàries i de les –recordem-ho– es va derivar una majoria absoluta d’escons independentistes al Parlament, però no pas de vots populars. Que, en conseqüència, ara ‘tocava’ construir les estructures d’Estat per procedir en 18 mesos a la Declaració Unilateral d’Independència sense haver de passar per cap altra consulta a la ciutadania. Aquesta reconducció estratègica és la que va obligar al president Puigdemont i per exigències de la CUP, a fixar fites difícils d’assolir, sempre en l’espera de la reacció o de l’error del govern de l’Estat que des del primer moment s’ha mostrat incapaç d’acarar el problema que tenia davant per la via política preferint la via que ‘no tocava’: la judicial.

Ningú no pot dubtar que tard o d’hora votarem i decidirem el futur que volem pel nostre país de la mateixa manera que tampoc ningú no pot dubtar que per tal que el resultat de les urnes sigui reconegut arreu, calen unes garanties democràtiques que ara per ara no es donen.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de juliol de 2017