Qui ho havia de dir. Resulta que després de veure el Paral·lel 33 de dilluns va fer una setmana, no ens quedarà més remei que recuperar, quan semblava cosa superada, vells estereotips i tornar-nos a referir als homes de Sabadell i, en el cas que ens ocupa, als senyors de Barcelona. I és que José Bono, president de Castella – La Manxa, no es va estar gens ni mica en el debat del canal autonòmic, de contraposar, a l’hora de posar exemples sobre qüestions tributàries (recaptació i repartiment dels fons que recapta l’Estat), dos perfils de ciutadà: l’un pobre i l’altre ric. Fins aquí tot era normal. La cosa, però, es va complicar quan Bono va voler situar, geogràficament, a l’home ric i a l’home pobre. El ric com un habitant del barceloní barri de Pedralbes i el pobre com a veí de Sabadell. No tincs massa dubtes en relació a què algú que resideixi al barri de Pedralbes gaudeix d’un bon poder adquisitiu, sí que en tinc de fonamentats i raonables pel que fa a què pel sol fet de viure a Sabadell hom sigui pugui qualificar-se de més o menys pobre. Ja se sap que amb això de les generalitzacions en ocasions es cometen errors i sempre injustícies. Però com que es tracta de treure profit dels pitjors escenaris, val la pena que als efectes estrictament tributaris, poguéssim convèncer a qui correspongui, de què certament els que vivim a Sabadell no gaudim d’uns recursos massa elevats i en base a aquest peregrí argument, podríem demanar el poder acollir-nos a un tractament fiscal diferent al de la resta dels mortals. I és que, ben mirat, potser valdria la pena treure profit d’allò dels senyors de Terrassa —o de Barcelona— i els homes de Sabadell…

Publicat a El 9 Nou, el 29 d’octubre de 1998