aforismos.jpg 
Temps complicats els que estem vivint. Temps d’incerteses i de perplexitats. Se’ns deia que els temporals arribaríem, però ningú no s’ho acabava de creure. Segurament perquè estàvem falsament convençuts que ens havíem fet invencibles i no ens adonàvem que la nostra condició humana ens mantenia tant vulnerables com sempre. Fatalment, els mals auguris s’han acomplert i, de cop i volta, ens hem sentit desvalguts. Davant els efectes de la tempesta, només ens queda saber jugar amb intel•ligència les poques cartes que encara tenim al davant. Una cosa és certa: quan el temporal amaini i la calma retorni, res ja no serà com abans. Hem d’acceptar que els temps han canviat… i no precisament ho han fet en la direcció que anhelàvem quan Bob Dylan ho cantava. Hora és que deixem de queixar-nos per la nostra dissort i que posem mans a la feina. A fer la feina que no havíem fet i a fer-la amb l’esforç que potser havíem estalviat quant –ingenus com som– ens creiem rics i amos de l’univers i malbaratàvem esforços i oportunitats.

L’exdirector d’Innobasque, Pedro Luis Uriarte, explicava que no entenia com davant la situació en la qual ens trobem “la societat civil no s’hagués posat a caminar per oferir alternatives”. Un caminar i un oferir alternatives que segons Uriarte, s’havien de bastir a partir de la transformació de l’actual model educatiu en tots els seus nivells, i en una major inversió en formació, recerca i innovació. I té raó. Perquè sense formació i recerca, sense innovació i foment dels valors de l’emprenedoria ja des de l’educació obligatòria, no hi ha empreses tecnològicament avançades ni canvi de model del teixit productiu que, al cap i a la fi, és el que genera riquesa. Un model, l’actual, que a casa nostra es veu agreujat per la baixa productivitat i l’escassa competitivitat. Una dada: som, segons diuen, la novena potencia econòmica del món, però ocupem la posició 28na quant en el rànquing de la competitivitat. Quelcom fem malament. Com canviar la tendència? Només hi ha una recepta que alhora reclama molts sacrificis. Una recepta que a més de contenir mesures relatives a l’estructura del mercat de treball, ha de comportar, d’una banda, la transformació del model educatiu amb un objectiu clar: que els alumnes vulguin romandre en el sistema com a mínim fins els 18 anys i en un entorn d’èxit acadèmic. De l’altra, la potenciació de recerca i la seva valorització mitjançant la transferència de coneixements i de tecnologia a la societat. La cimera de Lisboa de l’any 2000 va concloure que si es volia que Europa no perdés passada, calia invertir en la millora de la competitivitat i destinar a R+D el 3% del PIB. En el cas d’Espanya, això volia dir que per ser competitius, havíem de doblar amb escreix els recursos destinats a R+D (llavors l’1,35% del PIB). Deu anys més tard Espanya no ha fet els deures. Europa tampoc. D’aquells incompliments aquests resultats que avui patim.

Així les coses, les mesures a prendre s’amunteguen ara damunt la taula. Algunes només tindran incidència en el curt i mig termini i encara amb unes conseqüències que desconeixem. Per assolir resultats més consolidats i més a llarg termini, hem d’apostar en valors de futur. Hem d’incentivar les inversions en formació i recerca i fomentar des de l’escola primària els valors associats a la cultura de l’esforç. Clar que per aplicar les mesures que els temps reclamen, és necessari comptar amb un lideratge, en les idees i en els fets. I això no només en l’àmbit de la política. Ens falta, a més, confiança; una confiança que no ens acaben de traslladar els partits polítics tant obcecats en el curt termini i instal•lats en les ànsies de poder, sigui com sigui i a costa de què sigui… No anem bé!

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de maig de 2010