Els que em coneixen saben que des de fa molt de temps vinc defensant que un dels majors dèficits que pateix la democràcia espanyola troba la seva causa en l’estructura i funcionament d’un poder judicial ancorat encara en velles estructures i que per això mateix tendeix a arrogar-se el paper d’àrbitre parcial quan convé. Hi ha qui ho sap i d’axò se’n val. Així podem entendre perfectament que la dreta espanyola hagi trobat un bon aliat a l’hora d’aconseguir per via judicial allò que no ha pogut aconseguir a través de les urnes. Ho vàrem descobrir amb tota la seva dimensió en els recursos que el PP va presentar l’any 2006 davant el Tribunal Constitucional, contra determinats articles de l’Estatut de Catalunya que prèviament havia estat aprovat per dos parlaments (l’espanyol i el de Catalunya) i ratificat per la ciutadania en referèndum. Recursos que es veieren avalats en bona part pel Tribunal Constitucional el 2010 i que en la pràctica el retallaven. A partir d’aquell moment, el govern del PP encapçalat per Mariano Rajoy va entendre que l’opció de judicialitzar la política els era una via favorable per resoldre els conflictes –sobretot territorials- que ell no estava disposat a acarar des de la política. És a dir, deixar a mans del poder judicial allò que havia de ser resolt exclusivament des de l’àmbit de la política. Una opció, la de judicialitzar la política, que al seu torn va enfortir el protagonisme de les més altres instàncies del poder judicial i que es va estendre en d’altres àmbits de la judicatura, dotant-los d’una capacitat inusual de decidir i de dictaminar en relació a acords polítics adoptats pels poders executiu i legislatiu recorreguts davant els tribunals, establint-ne una tutela no només exagerada sinó que a més parcial.
Fets recents esdevinguts a escala europea, han posat de manifest l’actuació parcial d’almenys una part de la justícia espanyola. I ahir mateix assistíem, perplexos, a una nova actuació/decisió de l’estructura judicial quan la Junta Electoral Central (JEC) (no oblidem que és l’òrgan superior de l’Administració electoral a Espanya només amb funcions de «garantir la transparència del procés electoral i supervisar l’actuació de l’Oficina de l’Cens Electoral» i que és format –i això és important per entendre el perquè de tot plegat– per vuit magistrats i cinc catedràtics) va prendre la decisió de retirar l’acta de diputat al president Quim Torra, avantposant-se a la decisió que pugui adoptar el Tribunal Suprem, pel fet d’haver desobeït la retirada de les pancartes desplegades en el balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya en ocasió de la campanya electoral de 28-A.
Davant això i a la llum dels 6 vots particulars presentats en la resolució del JEC de la tarda d’ahir –un divendres, a més, situat entre festes, a darrera hora de la tarda i vigília de l’inici dels debats d’investidura d’un president–, no és aventurat suposar que des de la JEC es va tractar de desestabilitzar els acords i els equilibris assolits només unes poques hores abans entre forces polítiques representades al Congrés de Diputats disposades a permetre que Pedro Sánchez pogués ser elegit president del govern d’Espanya i d’aquesta manera obrir les portes al que hauria de ser el primer govern de coalició progressista a Espanya després del franquisme.
En hores d’alta tribulació política i d’atacs despietats de la dreta de sempre, només podem esperar que els grups progressistes amb escons al Congrés de Diputats no caiguin en la trampa que se’ls ha parat i que dimarts tinguem president i govern de coalició progressista amb voluntat d’acarar els molts reptes que té plantejats aquest país (el d’allà i el d’aquí) després de tants anys d’inanició política i, sobretot, treballar per aconseguir que les estructures judicials estiguin al servei de la democràcia i del país. No serà fàcil! Gens fàcil! Però aquest haurà de ser el primer pas per resoldre un dels problemes de fons que pateix la democràcia espanyola.
Ahir militaritzaven. Avui judicialitzen. A Espanya, per tal de defensar els seus interessos particulars, sovint antagònics amb la democratització i el progrés dels seus conciutadans, alguns poders económics aliats amb l’alt funcionariat van MILITARITZAR LA POLÍTICA durant tot el segle XIX i els primers tres quarts del segle XX, a través de generals colpistes (caixa o faixa). Ara, en el primer quart del segle XXI, aquests mateixos poderosos cobdiciosos, disfressats de patriotes conservadors, opten per JUDICIALITZAR LA POLÍTICA a través d’altres alts funcionaris de l’Estat com ara son els magistrats del Tribunal Constitucional, el Suprem i l’Audiència Nacional. Això a Espanya. Als països llatinoamericans, encara actualment, quan amb la judialització no hi ha prou per capgirar la situació, s’opta directament per la militarització. Al Brasil, per exemple, els jutges no estan podent acabar amb Lula i no seria estrany que l’excapità Bolsonaro ho intentés amb els seus antics companys d’armes. Perquè a Llatinoamèrica no hi una institució supranacional com la Unió Europea que vetlli amb fermesa per la democràcia, els drets humans i les llibertats. Val més no pensar què passaria a Espanya (Catalunya inclosa) si no pertanyés a la UE. La reacció del reaccionari general Fulgencio Coll, de Vox, va deixar de dissimular les intencions de la dreta ademocràtica al demanar que actués directament l’Exercit per evitar la “traició” de Pedro Sánchez. Va insinuar clarament que atès que la força de la llei no pot evitat la voluntat majoritària de la ciutadania, que ho impedeixi la llei de la força. Que tinguem sort i aquesta teoria no prengui més embranzida en els propers mesos de Govern de coalició progressista i no es repeteixi la darrera experiència similar, truncada violentament a la Segona República.
Bon anàlisi però hi trobo a faltar una perspectiva. La decisió de la JEC pot afectar un futur govern progressista a Espanya. Totalment cert. Però no esmentes que fa caure el president de la Generalitat. Per altra banda la judicialització de la política no és atribuïble només a la dreta. El Partit Socialista per actuació o omissió (silencis còmplices) n’és absolutament igual de responsable. No crec que l explicació de la judicialització de la política actual vingui d’un plantejament dretes versus progressisme. Davant d’una possible alteració de la unitat d’Espanya el llindar entre uns i altres es difumina. I ja, ara sí, com a posicionament personal, em preocupa molt més que la JEC tingui més poder que els votants de Catalunya per decidir qui ha de ser el president de la Generalitat. Un cop d’estat ben maquillat que es carrega la sobirania popular.
Cert el que dius i certs alguns matisos dels qui em precedeixen en els comentaris. Davant de tot això, em preocupa seriosament el moll de l’os d’una gran part de la classe judicial, perquè s’hi veuen instal·lats en una poltrona inaccessible per la resta dels mortals, es consideren a si mateixos els únics capaços de salvar la pàtria i, creient-se investits de poders medievals, veuen els ciutadans com el “populacho” al que se l’ha de deixar jugar a la democràcia i que escullin els seus representants a les institucions, perquè hi juguin a fer pactes, a barallar-se i a ser temptats per Déu o el diable, segons convingui. Ells ja s’encarreguen de cercar complicitats entre els polítics de la dreta per tal que els continuïn mantenint intocables, tancats en una bombolla on respiren un aire carregat de bacteris de la dictadura.
Per això em preocupa que la minsa diferència de vots que es podrien comprometre a capgirar el sistema judicial, a punxar la bombolla, no són suficients.
I albiro un camí ple de paranys, ple de llops de la dreta rància i de la ultra dreta, esperonats pels interessos econòmic-financers i de l’església “redemptora” que pot fer-nos la ja agitada vida en que vivim, força més complicada.