Aquesta setmana ens despertàvem abatuts. Els incendis, reals i metafòrics, assolaven el país amb la sensació que ningú no sabia ben bé què fer per deturar l’avanç inexorable del foc –i dels mercats–, que en ben poques hores –en pocs mesos— ens havia minat una part del patrimoni construït després d’anys de treball continuat i d’esforços personals i col•lectius ingents. Se’ns cremaven hectàrees de patrimoni natural, i se’ns continuaven cremant conquestes socials assolides. No sabíem –no sabem encara–  les conseqüències que a curt, mig i llarg termini tindran aquests incendis. Els reals i els metafòrics. Sí que sabem que res ja no tornarà a ser com abans, de la mateixa manera que sabem que els responsables de la tragèdia no pagaran, presumiblement, pel mal que ens han causat.

Quin contrast entre l’ànim que presideix aquesta setmana amb el que regnava a Barcelona i a Catalunya fa 20 anys, quan començàvem a viure uns dies de glòria, d’il•lusió, i sobretot d’esperança i de confiança en el futur. Feia pocs anys que ens havíem integrat –també plens d’il•lusió– a l’Europa comunitària. En aquest context, els Jocs Olímpics eren, de facto, la gran oportunitat que teníem per mostrar al món el nostre potencial humà, i el nostre europeisme sense renunciar a la nostra voluntat de ser com a poble. L’Europa de les ciutats i de les regions que reivindicava Pasqual Maragall, es dibuixava com un possible model a seguir per avançar amb pas ferm cap a la vertebració d’una Europa oberta que confiés en  les seves regions econòmiques com a fet que contribuís a superar les rigideses que les regions polítiques imposaven. Un model que aixecava reticències tant a nivell dels Estats com de les estructures departamentals i/o dels governs autonòmics. A Catalunya, la Generalitat no veia amb bons ulls la rellevància i el protagonisme creixent que Barcelona adquiria en el concert europeu, i sobretot el lideratge que la ciutat exercia en una gran àrea geogràfica que podia acabar-se constituint com una regió interfronterera europea. Algú, en ocasió dels Jocs Olímpics, va dir que mentre Pasqual Maragall exercia de president de Barcelona, Jordi Pujol ho feia d’alcalde de Catalunya; un joc de conceptes que resumia l’estat de la qüestió en quant a les relacions que es donaven entre Barcelona i Catalunya.

Malgrat tot, els dies dels Jocs Olímpics serviren per evidenciar el nostre esperit combatiu, així com el nostre potencial pel fet que a despit dels desencontres institucionals que sovint es produïen, la unitat d’acció en la consecució d’un objectiu comú va acabar per imposar-se en les relacions entre els governs (locals, autonòmic i estatal) i els agents polítics, econòmics i socials que s’adonaren que per damunt de les seves respectives aspiracions legítimes calia situar els interessos de la ciutadania. Que sense unitat no seria possible posar Barcelona i Catalunya al dia. La vertebració de la unitat institucional no va ser tasca fàcil. Però es va aconseguir. Primer en la presentació i en la defensa de la candidatura de Barcelona, fonamentalment a dins d’Espanya. Després en l’execució de les obres programades en un temps rècord i amb la contribució de totes les administracions.

Vint anys després la ciutadania torna a reclamar la unitat d’acció per superar dificultats i   incerteses. Per recuperar la confiança. No s’hi val continuar traslladant la responsabilitat de la manca d’unitat a l’altre, als altres. I això perquè, d’entre altres moltes raons, la unitat d’acció només podrà aconseguir-se si som capaços d’identificar allò que ens uneix, més que no pas continuar magnificant allò que ens separa. Com va passar, ara fa 20 anys. Com no va saber-se acabar de fer del tot ahir, al Parlament de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juliol de 2012