Divendres, 20 de juny. Tres quarts d’una del migdia d’un calorós dia. Palau de Congressos de Madrid. Les sessions del 34 Congrés del PSOE es desenvolupen des de primera hora del matí. Està fent ús de la paraula el secretari general de l’organització i ex‑pre­sident del govern Felipe González, el qual passa balanç a l’evolu­ció del seu partit des de la celebració de l’anterior Congrés, quan el PSOE encara governava l’Estat. De sobte, la cara dels delegats es transforma i un gèlid silenci s’estén al llarg i ample de la sala de plenaris. Hi ha qui es frega els ulls per a demos­trar‑se que no està somniant. Altres opten per pessigar‑se, mentre que n’hi ha que s’intercanvien mirades en les quals només hi ha interrogants. Felipe González, des de la tribuna d’oradors, continua el seu discurs com si res no passés, després d’anunciar que ell no serà candidat a la reelecció de Secretari General del PSOE. Hi ha qui prefereix pensar que es tracta de l’enèsima “espantà” de González. Però els minuts que segueixen a la inter­venció del líder socialista confirmen que, en aquesta ocasió, el llop ha arribat i ha arrabassat les ganes de l’ex‑president del govern de continuar al front de la formació socialista.

En un minut escàs l’horitzó polític estatal ha canviat. Primer pels congressistes, militants, simpatitzants i votants del PSOE que s’han de fer a la idea d’un futur sense que al capdavant de l’organització hi hagi el carismàtic Felipe González. Després pels barons i demés forces fàctiques del socialisme espanyol, sobre els quals es projecta la renovació del PSOE i la necessitat de donar pas a gent nova i a noves idees. També pels líders de la resta de forces polítiques progressistes, en especial IU, ja que el gest de González els retorna ‑com si d’un mirall es tractés‑ la imatge del seu immobilisme en el poder dels aparells dels seus respectius partits polítics que són patrimoni dels seus electors i no pas dels pocs que els controlen. Pels partits de la dreta que veuen com la desaparició de Felipe González del primer pla de l’escena política els condemna a la pèrdua de l’enemic exterior sobre el qual projectar totes les culpes del passat.

Vint‑i‑quatre hores més tard els barons ‑que havien anat al Congrés amb una obsessió i que s’han trobat, sobtadament, amb què els hi han canviat el pas‑ donen el vist‑i‑plau al nou Secretari General de l’organització: Joaquín Almunia. Es tracta d’un home discret i treballador, el qual assumeix la responsabilitat de liderar el PSOE i anuncia canvis en la política de futur dels socialistes. Hi ha qui s’entesta en voler veure Almunia com un Tony Blair o, potser, com un Lionel Jospin. No s’adonen, però, que les comparacions són sempre odioses i que les experiències mai no són exportables. En tot cas Almunia és, ara com ara, la renovada esperança d’amplis sectors  socialistes que volen sentir‑se protagonistes de la història. De la seva història. Que volen veure superats temps de desencontres i recuperar la il·lusió per un projecte comú de les forces progressistes, amb la mirada posada en un futur immediat en el qual l’interès de la majoria sobresurti per damunt dels interessos d’uns quants.

Quan s’aixequi el teló post‑congresual del PSOE, l’escenari presentarà un renovat decorat. Els actors ‑no pas tots‑ s’estrena­ran en el seu paper. El director d’escena tindrà davant seu una tasca difícil. Tant interna en el PSOE com externa de relació amb la societat. Hora serà de què altres intocables protagonistes de la vida política, s’adonin que la data de caducitat és útil per l’avenç i per al progrés continuat de la societat. Per a la renovació i per a la recuperació de la confiança dels ciutadans. Per al debat de les idees i per tal d’evitar que les crispacions personals derivin en desencontres de les organitzacions.

Demà serà un nou dia i el sol lluirà, com sempre, per a tothom. Ara només cal esperar que la lliçó magistral que acaba de dictar Felipe González no caigui en sac foradat. Que els seus alumnes i col·legues s’adonin de la bondat de saber plegar a temps i deixar pas a altres. Que s’adonin també que aferrar‑se al poder, no és pas un exercici recomanable. de cara a la col·lectivitat. De la pràctica d’aquest exercici hi sortirien guanyant els partits polítics primer i, per damunt de tot, hi guanyarien els ciutadans i el sistema democràtic.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 1997