foto_427521_cat.gif 

“Parlant la gent s’entén” garanteix una de les dites més populars usades a l’hora de resoldre un contenciós o malentès personal, familiar o grupal. Fa pocs dies escoltava aquesta expressió de la boca d’un polític del País Basc, òbviament en llengua castellana. Confesso que al sentir-la em va assaltar un dubte perquè, probablement traït per la meva ingenuïtat característica, vaig adonar-me que era precisament diàleg allò que més falta feia en el món dels polítics i de la política. Més quan les dificultats són tantes i les confiances tan poques. Però tant li fa. Hi ha polítics que prefereixen la bronca continuada que al cap i a la fi és la mostra més evident que no tenen res interessant a dir.

I posats en aquesta tessitura, una de les qüestions en les quals manca diàleg i que s’està convertint en un focus de controvèrsies altament perillós, és la immigració. Entorn aquest fenomen social, alguns hi carreguen tots els tòpics en negatiu possibles. Per contra són menys els que ens fan memòria de que les aportacions que les persones immigrants han fet a la nostra economia durant els anys de vaques grasses han estat notables. Uns anys, per cert, en els quals les persones immigrants no eren centre ni objecte d’interès especial pel fet que al cap i a la fi ens feien la feina més feixuga que ningú volia fer, i a més, a un baix cost. Però ai làs! Quan els assumptes de l’economia no xuten i es torcen s’alien, com a mínim, dues circumstàncies: que cadascú va a la seva i s’oblida dels altres, i que arran el creixement de l’atur, abans de reconèixer que quelcom s’ha fet malament, millor serà culpar a la immigració dels nostres mals i d’encarir-nos els costos socials, en una perfecta demostració d’hipocresia i d’injustícia social i humana.

El fenomen de la immigració és consubstancial a les desigualtats econòmiques que es donen entre els diferents països i regions del globus. ¿Recorden què passava als anys 50’s del segle passat quan Espanya estava en plena dictadura i van ser moltes les persones que es van veure obligades a emigrar per poder sobreviure amb un mínim de dignitat? Altres països molt propers al nostre, amb Alemanya al capdavant, eren receptors de la mà d’obra barata que des del sud d’Europa els arribava. Una mà d’obra que va crear  riquesa i que va contribuir al creixement econòmic del país acollidor. I quan la crisi va treure el nas, aquelles persones immigrants van ser l’ase dels cops i a molts no els va quedar més remei que retornar als seus punts d’origen amb uns pocs estalvis. Cal recordar-ho: ningú, quan la misèria l’envaeix, no abandona el seu lloc d’origen de grat.

Fer demagògia amb la immigració és d’una alta irresponsabilitat. Fer-ne a partir d’establir relació entre immigració i més costos d’assistència i serveis socials, entre immigració i reaparició de determinades malalties, entre immigració i inseguretat ciutadana, és fomentar  la xenofòbia i vulnerar els drets reconeguts per la Declaració Universal dels Drets Humans que va ser aprovada i ratificada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1948. Una declaració que és sistemàticament vulnerada aquí i allà. També per partits polítics de països democràtics que s’alineen amb posicionaments propis de l’extrema dreta, i que sota la pàtina d’un discurs nacionalista de defensa de les “essències pàtries”, traspassen aquella frontera que mai no hauria de ser traspassada; la que separa la pretesa defensa d’uns drets per vulnerar-ne uns altres amb l’objectiu espuri d’aconseguir rèdits electorals… Amb el foment de la xenofòbia s’atempta contra la cohesió i la convivència social. I aquest camí sabem on comença i també on ens porta: al retall de les llibertats amb el pretext de garantir-les… Quin risc i quin gran contrasentit! 

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de maig de 2011