Fa uns dies la premsa informava que el conseller delegat de Yahoo, Scott Thomson, s’havia vist obligat a presentar la seva dimissió per haver mentit en quant a la formació i titulació acadèmica que figurava en el seu currículum i que no es corresponia amb la veritat. Malgrat que formalment els motius de la renúncia van ser atribuïts a raons personals, el cert és foren qüestions d’ordre moral i de credibilitat de la companyia nordamericana les que el varen forçar a presentar la dimissió tant bon punt es va conèixer que havia alterat el seu currículum. Quan això passava no feia ni sis mesos que Thomson havia assumit el màxim comandament de Yahoo amb l’encàrrec de transformar la companyia i de conduir-la de nou per la senda de l’èxit. Les conseqüències de l’engany de Thomson no s’aturaren amb la seva dimissió sinó que també s’emportaren per endavant les persones de Yahoo que participaren en el procés de selecció del seu conseller delegat. Davant la mentida de Thomson, ningú no es va recordar del crèdit del qual ell disposava pels molts encerts professionals que havia assolit al capdavant d’importants companyies de l’àmbit de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC).

Pobre de mi –i vés a saber ben bé el perquè–, mentre llegia la notícia i m’assabentava dels maldecaps que una simple alteració d’un currículum comportava a alts càrrecs de Yahoo, no vaig poder-me estar d’establir un ràpid paral•lelisme entre la situació viscuda a la companyia nordamericana i la que voldríem regís en d’altres àmbits més propers a nosaltres pel què fa a la no vulneració de codis i normes de bon comportament; àmbits en els quals, com en el de la política, l’engany i la mentida sovintegen i no per això tenen conseqüències per als que en són els seus protagonistes. Molt al contrari. D’exemples dissortadament ens en sobren. Però per allò de no fer demagògia ni d’assenyalar a ningú amb el dit –que dit sigui de passada la meva àvia m’havia advertit que era senyal de mala educació–, demano la complicitat dels meus lectors i lectores amb la finalitat que cadascú faci un senzill exercici de memòria i identifiqui a algun polític que consideri que ens ha mentit o que estigui fent tot el contrari del què havia assegurat que faria. Estic convençut que no caldrà fer un esforç excessiu, i que ben aviat els hi vindran al cap el nom de persones que han dit blanc allà on després han acabat fent negre, i que no per això estan disposades a assumir cap mena de responsabilitat en una actitud que, com a mínim, hauria de ser èticament reprovable. Així, de mica en mica i com qui no fa la cosa, ens han anat malacostumant a “trobar normal” que des de la política es carreguin constantment els neulers d’incompetències pròpies a les mancances i deslleialtats d’altres…

Sabem que els temps són complicats. Però que això sigui així no pot ser mai excusa per la no assumpció de responsabilitats. Els que ens menteixen, abans que reconèixer que ho fan, prefereixen enarborar qualsevol bandera en un intent desesperat de guanyar temps per superar situacions complexes. Per aquest camí només s’aconsegueix aprofundir en el procés de desafecció entre ciutadania i política, precisament en uns moments en els que el què ens cal és recuperar la confiança envers la política i els polítics. I això no serà possible mentre les persones en les que hem dipositat la confiança de representar-nos no facin el què ens prometen i no estiguin disposades a depurar totes les responsabilitats dels que han jugat amb la nostra bona fe i que ara ens volen fer pagar el desgavell ocasionat. I mentre, la indignació segueix creixent, i amb ella també ho fa el risc que per autisme dels partits, d’aquesta situació n’acabin traient profit els populismes i els salvadors de la pàtria que res no volen saber ni de democràcia ni de llibertats…

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de maig de 2012