Feia temps que no es donava una circumstància semblant. I és que el CE Sabadell comanda, des de diumenge, la classificació de la Segona Divisió B del campionat estatal de futbol. Enguany, que no s’havien formulat grans propòsits, resulta que, de mica en mica i a despit de les decisions del Comitè de Competició, els arlequinats s’han enfilat dalt de tot de la taula classificatòria. Val la pena de celebrar-ho abans no vinguin –si és que han de venir–, dies de menys glòria. I com passa quan tot va bé, l’afecció sabadellenca ha despertat de la seva letargia i s’ha decidit a tornar a peregrinar cap a l’estadi de la Nova Creu Alta. Volen viure les victòries de l’equip i, si de passada, poden veure un bon partit de futbol, molt millor.

És l’etern destí del futbol sabadellenc i, si m’apureu, de la majoria d’entitats esportives que lluiten i malviuen en l’espera que la sort vessada pels déus sadolli la seva set d’èxits esportius. I quan les victòries arriben i el sac s’omple de punts, tothom ho celebra. De la mateixa manera que quan els resultats no són positius, l’afecció abandona i prefereix quedar-se, ben moixa, a casa. Perquè, sense excepció, les victòries –els èxits– tenen molts pares mentre que les derrotes –els fracassos– són, a més de tristes, orfes. Per això, passi el què passi des d’avui en endavant, el CE Sabadell s’ha fet mereixedor del respecte de l’afecció. Cal destacar-ho precisament ara que els vents bufen a favor de l’entitat. I si la tònica es manté i les victòries esportives no manquen, l’equip podria aspirar a l’ascens de categoria. Seria un bon final i una paga excel·lent per a uns esportistes que, a canvi de ben poc, ho donen tot. I això, en els temps que correm, no deixa de tenir el seu mèrit.

Publicat a El 9 Nou, el 16 d’octubre de 1997