Agost. El mes més enyorat de l’any. Tant per aquells que saben que és en aquest mes quan gaudiran de les vacances com per aquells altres que hi arribaran després d’haver-les ja gaudit o just abans un poc temps de fer-les. Perquè no cal oblidar que l’agost, per als que no tenen vacances, és un mes de funcionar a mig gas. De no cansar-s’hi massa. D’anar al ralentí. Com si d’allò que es tractés fos de no importunar als que es troben de vacances. I és així com durant l’agost la ciutat sembla immersa en un estat de somnolència. De pacificitat. I la vígilia d’un dia enllaça amb l’endemà sense solució de continuïtat. I la calma i la tranquil.litat s’ensenyoreix de les places i dels carrers i ningú no sembla avenir-se del canvi i de la transformació operada. El soroll dóna pas a la calma i l’ombra dóna merescut recer i descans al vianant. Es així com tant els que han decidit invertir els seus dies de vacances quedant-se a ciutat, com aquells que hi són a causa del treball o per exigències del guió, es mouen amb parsimònia i res no sembla, en aquest mes d’agost, tenir excessiva urgència.

Bo és gaudir de la ciutat quan se’ns mostra relaxada. Encara que, ben mirat, les ciutats deixen durant el mes d’agost d’ésser ciutats per esdevenir una altra cosa. Potser espais d’encontre, de passeig, de tertúlia descansada. Dels que hi viuen i dels que hi descansen. Dels que la visiten i dels que hi treballen.

I és que els mesos d’agost estableixen una treva ciutadana. Un temps de frontera entre l’abans i el després del merescut descans. L’agost és, al cap i a la fi, un temps en el qual les ciutats recuperen la humanitat i l’acolliment que mai més no haurien de deixar escapar…

Publicat a El 9 Nou, el 5 d’agost de 1996