Segons que es desprèn de les enquestes que periòdicament es plantegen amb la finalitat de conèixer la credibilitat i ascendència de les quals disposen determinats sectors socials, polítics i periodistes en surten mal parats o mal situats en el rànquing o classificació general. Alguna o algunes raons hi deuen haver i, a partir d’aquesta constatació, a periodistes i a polítics ens hauria de moure a la reflexió. Seriosa i amb profunditat. Més en els temps que correm. Atzarosos i complicats. Però tot és una mica inútil. Uns i altres semblem entestats a continuar fent mèrits diaris per a mantenir-nos en la part baixa de la classificació general que ens confereix allò que n’anomenem “opinió pública”.

El guariment no té fàcil remei. Perquè malgrat la mala qualificació –anava a escriure la mala nota– que als periodistes ens atorguen els ciutadans, continuem pensant que som els millors. Que no fallem ni errem. Que som els reis del mambo. Caldria que, de tant en tant, baixéssim del pedestal. Es bo que per a la bona salut del sistema democràtic, que descobrim la biga en l’ull del veí. Però també estaria bé que ens adonéssim de la palla que hi ha en el nostre i que, en ocasions, pot privar-nos de veure-hi clar.

Els polítics, per la seva banda, amb l’objectiu de guanyar vots o, si més no mantenir-los, es deixen encantar per fàcils cants de sirena i es presten al joc de les filtracions i de les amistats interessades. Filtracions que avui els afavoreixen però que demà potser els aniran a la contra. S’estableix així una estranya relació entre periodistes i polítics de la qual cadascú n’espera coses ben diferents. Per a uns es tracta de gaudir de la màxima informació possible, que és la matèria primera del seu treball. Per als altres d’assegurar-se unes “bones relacions”. No tots els polítics ni tots els periodistes es presten al joc. I, en aquest cas, l’excepció supera en molt a la norma. A despit que –per extravagant i cridaner– llueixi més el vestit cridaner i estrafolari de curta temporada que no pas el discret i durader.

Joan Marcet i Morera. Professor universitari i polític. Pedagog de la política. La fa. La predica. Sense demagògies. Amb tenacitat. Donar temps al temps podria ésser el seu lema. Estratega. Sap que guanyar en el curt termini no és una feina senzilla. Per a guanyar cal invertir temps i paciència. Serà llavors quan la veritat s’imposarà i farà justícia. Amb això confia. Vell lluitador per a la democràcia. Vell constructor de la democràcia.

Arribà al Parlament Espanyol l’any 1982. Les urnes li atorgaren una important missió que l’obligà a deixar, momentàniament, el seu historial de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al costat de l’Isidre Moles. Estudiós de la política i dels polítics. Autor d’un excel·lent treball sobre CDC. La Cambra Baixa sap del seu treball incansable. De la seva capacitat de negociació. De persuasió. Fou vice-president de la Cambra en l’anterior legislatura. Vel·leïtats polítiques el descavalcaren de la mesa de l’hemicicle i el tornaren a l’escó. Ell però no ha deixat d’ésser ni una veu autoritzada en el Grup Socialista del Congrés ni tampoc un treballador actiu de reglaments i de lleis.

Dialogant. Fàcil en la distància curta. Disposat sempre a trobar el punt en el qual dues veus, dos posicionaments distanciats, poden trobar-se. Amic dels seus amics. El seu bigoti, generós i dens, és un bon contrapunt per a unes faccions marcadament joves i condiciona un somriure enigmàtic. El d’un home calculador però no, per això, ni insensible ni fred.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 20), publicat el 30 de gener de 1995