El futbol mou grans masses, grans interessos i grans passions. Només cal dirigir la mirada cap a Can Barça i sense gens d’esforç descobrirem l’immens i inabastable oceà d’interessos i de passions que envolten el club. Més encara en moments de crisi. Com els que ara travessa el Club, autèntic via-crucis i vall de llàgrimes que fa uns mesos ningú no esperava. I així la temporada 1994-1995, la qual s’havia de convertir en el sisè passeig triomfal del club per la Lliga espanyola s’està convertint en un passeig, però en un passeig de dolor, trist i llastimós pels pels estadis de la geografia espanyola i europea.

Si en els preàmbuls de la Lliga va ésser Romario el que va tenir cura d’animar el cotarro de Can Barça amb una perllongació unilateral de les vacances, passats uns pocs mesos el brasiler feia mutis per al foro i obria –de bat a bat– les portes de la crisi més pregona a la qual s’enfrontava el Barcelona des de feia anys. Diuen els que hi entenen, si és que en això del futbol hi ha experts i entesos, que el Barça ha arribat a la fi d’un cicle. De fet deuen tenir raó quan des de l'”espantà” del Romario tot sembla baixar, a Can Barça, pel pedregar. En el bell mig de la tempesta desencadenada hi ha noms i cognoms fins fa poc indiscutibles i emblemàtics. Però ja se sap que la felicitat no és una sensació que duri massa. L’equip d’ensomni de la temporada passada és avui un equip d’insomni a despit que els més optimistes assegurin que res no és del tot perdut i que el Barça serà altra volta campió de lliga.

A ben pocs quilòmetres de La Masia, a l’estadi municipal Creu Alta, un altre equip –força modest per cert– es debat entre el seu ser i no ser. Un equip que fa anys s’havia encimbellat en la màxima categoria del futbol espanyol i disputat una competició internacional (la llavors “Copa de Ciudades en Feria”), i que avui es veu abocat a lluitar no només per la seva supervivència a la Segona Divisió A sinó que també com a club esportiu. Sort n’hi ha d’aquells que estan disposats a lluitar fins que calgui. Entre el Barça i el Sabadell hi ha grans i més que evidents abismes i diferències. Això no obstant també petites coses en comú. Entre elles cognoms i persones que han deixat en ambdós clubs, part de la seva vida esportiva. Com és el cas del Josep Lluís Romero que molt endins porta els colors blau-grana però també els blanc i blaus del Sabadell. L’equip del qual avui n’és entrenador. I soci. I accionista.

Ell va néixer a Huelva. Però fou a Sabadell, l’any 1964, on hi féu la primera fortuna futbolística quan el club arlequinat era a la Primera Divisió. De la Creu Alta a Can Barça i jugà amb els blaugrana. Després passà per altres Clubs fins que, quan Núñez iniciava el seu mandat, el desaparegut Lucien Müller el cridà a ocupar un lloc a la banqueta de Can Barça. Com a entrenador dels equips inferiors del Club. Diu la dita que “roda el món i torna al born” i Romero, després d’uns anys, tornà a Sabadell i al seu Sabadell.

Ell és un personatge peculiar del futbol. Ho asseguren els que més el coneixen. Ho avalen els seus mètodes i la seva manera de comportar-se. Disposa d’un arxiu informàtic en el qual es recull informació de més de 500 jugadors europeus. Un dels seus somnis és marxar a un altre país i la veritat és que mai no ha descartat aquesta possibilitat. Elegant en el tracte, en les formes i, fins i tot en el vestir, Josep Lluís és dels que planeja les seves accions i estratègies a mig i a llarg termini. Contra vent i marejol. No s’ha adonat però que el futbol és una empresa en la qual només compta el curt termini. I, en aquesta distància, en Romero no si sent ni còmode ni comfortable.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 28) publicat a El 9 Nou el 27 de març de 1995