Com moltes vegades passa, no podríem pas dir que no ens ho veiéssim a venir… Ningú no pot haver quedat massa sorprès davant la baixa participació que es va produir arran les eleccions de diputades i diputats al Parlament europeu de diumenge passat. Una baixa participació que segurament va acabar per causar una certa distorsió en la distribució final d’escons en el Parlament europeu que, en els propers cinc anys, es mourà més cap a la dreta que en l’anterior legislatura.  I és que mentre l’esquerra, abans d’anar a votar, s’ho pensa i s’ho mira i s’ho remira molt, la dreta, més pragmàtica, acaba per mobilitzar-se sense massa problemes. Es veia a venir, doncs, que en el context del creixent passotisme polític que s’està donant fonamentalment entre els sectors més progressistes de la ciutadania, la tònica que imperaria en les darreres eleccions seria la d’una baixa participació.

Clar que si hi ha passotisme electoral és perquè hi ha raons que l’alimenten i el justifiquen com, per exemple, el dèficit democràtic que patim pel què fa a informació, comunicació i transparència de gestió. Conseqüència d’aquest dèficit, augmenta gradualment el distanciament entre política i ciutadania; una ciutadania que en la seva majoria i especialment els seus sectors menys conservadors, no acaba de sentir-se representada per cap de les opcions polítiques que se sotmeten a la seva elecció. D’aquí al desencís i a la no participació hi va un petit pas. Segurament, els abstencionistes no s’acaben d’adonar que seria més positiu que el seu desacord els fessin palès anant a votar en blanc, tal com ja comencen a fer força ciutadans i ciutadanes. Si el vot en blanc adquirís una dimensió notable, les coses possiblement canviarien pel fet que el vot en blanc és un vot a favor de la democràcia i de denúncia de les que consideren que els partits que es presenten a elecció són escassament representatius de la seva voluntat política. Amb un vot en blanc en creixement, els partits s’haurien d’obrir més cap a la societat i buscar solucions participatives que motivessin de nou a la ciutadania. I, sobretot, haurien de decidir-se a fer una necessària reforma de les lleis electorals, única manera d’acabar amb el tant-se-me’n-fotisme que sembla imperar en la societat.

Si en les comtesses electorals que han de ser més properes a la ciutadania –com les eleccions municipals, les autonòmiques o les estatals–, l’abstenció és cada vegada més alta, què no ha de passar en unes eleccions europees en què desconeixem una gran part del què a la capital de la Unió Europea es cuina. Desconeixem encara el pes que Europa té en les nostres vides i en la dels països membres. Desconeixem la transcendència de les decisions que són adoptades pel Parlament europeu, per la Comissió i en les cimeres de primers ministres i caps de govern. En qualsevol cas, per moltes decisions que es prenguin a Brussel·les, per transcendents que aquestes siguin, mentre la distància entre institucions europees i ciutadania no disminueixi, els baixos nivells de votació es mantindran. A això encara podríem afegir algunes ítems més que alimenten també l’abstenció, com l’obsessió dels partits per desvirtuar el sentit d’unes eleccions europees i presentar-les talment com si d’unes primàries es tractés. Un vell vici de la nostra democràcia. I així, paradoxalment, Europa ha estat la gran absent dels darrers debats electorals. Els partits –tots sense excepció– han preferit fer una campanya local, centrada en els problemes domèstics de cada dia… Ningú no ens ha explicat quin és el model d’Europa que es defensa.

I una darrera acotació: Catalunya, un país que sempre havíem considerat capdavanter en europeisme, ha encapçalat –juntament amb les Illes Balears– el rànquing dels abstencionistes de tot l’Estat. Segur que pel què a Catalunya fa referència, la creixent desafecció que sentim envers Espanya s’ha deixat notar. Com també la desafecció envers amb Europa. I això no és bo. Però així continuarem, com a mínim fins que el govern de Madrid compleixi amb els compromisos i no faci cas omís a allò que està establert per una llei orgànica estatal: l’Estatut de Catalunya. Faria bé Rodríguez Zapatero de prendre nota de la deserció de votants que el PSC ha patit en les darreres eleccions europees i que no oblidés que gràcies als vots dels PSC, presideix el govern de l’Estat.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de juny de 2009