380cab3gq8ica9s0uvgcatyt78lcauij3a8ca0az4j6cayn8cn8cap4oz75cag4645uca1h78fqcauvpzuzcaqnyis1cavtg4j3cae7rmzbcaje37epcal1nvh9caubq3r7cau10p7i.jpg

El nou curs ha començat. Enrere queden els ociosos dies de vacances i, gairebé, l’estiu sencer. La Festa Major i la Diada Nacional de Catalunya posaran pany i forrellat a aquest període excepcional de l’any que acabem de passar. Serà ara, temps de veure si les profecies d’una tardor especialment conflictiva arran la crisi econòmica i els seus efectes colaterals, es confirmen o, contràriament, les coses no acaben de donar la raó als més pessimistes. De fet, els indicadors que acabem de conèixer no donen massa marge a l’optimisme. Enmig d’aquest clima, el finançament continuarà ocupant un espai important en les agendes i en les declaracions dels nostres polítics. Els d’aquí i els de Madrid. Però res de tot això ens hauria de preocupar tant com l’evolució de la crisi oberta a la zona del Càucas; una crisi que condicionarà el precari equilibri geoestratègic en què es mouen les polítiques i les aliances internacionals entre països. Com ja era previsible, el conflicte georgià que es va desencadenar el 8 d’agost amb la invasió d’Osètia, s’ha anat complicant d’allò més. Només ens faltava que Rússia decidís, unilateralment i gairebé per sorpresa, reconèixer aquesta regió i la d’Abhkàcia com a nous estats independents i acabar de complicar les coses. Clar que una part de la culpa de tot plegat la tenen els països que fa uns mesos no dubtaven ni ni cinc minuts en reconèixer la independència de la fins llavors sèrbia Kosovo. Casualment i curiosament, són els mateixos països els que ara s’estiren els cabells davant el que consideren una gosadia i una provocació dels russos interessats en pescar en aigües revoltades per recuperar l’hegemonia en una zona plena de recursos energètics.

Deia encertadament Raimon Obiols fa uns dies, que la situació del Càucas és resultat de la irresponsabilitat dels actors que intervenen en la zona. I és que a la irresponsabilitat dels georgians d’atacar Osètia amb l’excusa que allà hi havia nuclis independentistes alineats amb els russos, va seguir-ne la irresponsabilitat dels russos d’entrar a Geòrgia fent ostentació del seu potencial bèl•lic. A aquestes irresponsabilitats primeres s’han d’afegir les de la mateixa Unió Europea que si bé en una primera instància semblava podia exercir un cert protagonisme en la resolució de la crisi, solament ha faltat que els fets es desboquessin per no saber dir “aquesta boca és meva”. Una vegada més, la Unió Europea no ha estat a l’alçada de les circumstàncies i s’ha mogut enmig d’un mar d’incerteses i de contradiccions entre els seus estats membres. La Unió Europea no pot anar –com alguns voldrien– cap a un enfrontament obert amb Rússia, si més no arran poderoses raons de tipus energètic. Tampoc els EUA i la campanya electoral en la qual es troben immersos, han ajudat a prendre posicions en relació al conflicte. Quant a les Nacions Unides, aquesta societat també ha fet gala de la seva ineficiència al no aconseguir ni tant sols una resolució condemnatòria per Rússia. Clar que difícilment podia aprovar-se una resolució pel fet que Rússia té dret de veto de la mateixa manera que el tenen els EUA, la Xina, França i el Regne Unit. I així, d’irresponsabilitat en irresponsabilitat, s’haurà aconseguit despertar el vesper d’una zona especialment calenta del globus.

Davant de tant desencert no ens queda més remei que seguir l’evolució dels esdeveniments, convençuts que tal com estan les coses, la tendència és a empitjorar i que possiblement ens tocarà reviure una mena de guerra freda, ara, però, entre els EUA i Rússia com a principals actors però amb la intervenció estel•lar dels ex països de la Unió Soviètica i de la mateixa Unió Europea que alguna cosa haurà de fer i alguna iniciativa haurà d’emprendre. A més, les eleccions presidencials dels EUA del proper mes de novembre ens acabaran de donar dimensió en relació a la política que l’administració nord-americana pensa seguir després dels seus recents fracassos a l’Iraq i a l’Afganistan: si continuïtat de l’època-política Bush (que dit sigui de passada ha contribuït a complicar-nos el món), o si bé de canvi liderat pels demòcrates de Barack Obama apostant per una política de distensió. La resposta a aquests interrogants els tindrem el novembre. I som molts els que voldríem que les respostes a aquests interrogants fossin en positiu, en el sentit de no continuar tensant la corda… Una corda que, d’altra banda, ja ha estat sotmesa a massa tensions i que per això mateix pot acabar esfilagarsant-se en el moment menys oportú…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de setembre de 2008