coves-sant-oleguer-2.jpg

Podria ser el títol d’un llibre o potser d’un film. Però no. No és aquest el cas. La ciutat amagada a la qual em vull referir té a veure amb una part de la nostra ciutat de Sabadell volgudament oblidada durant uns anys. D’una ciutat amagada que, això no obstant, bategava entre les timbes del Ripoll a resguard de mirades oficials que volien ignorar-la. Una ciutat que això no obstant, els sabadellencs i les sabadellenques de més edat recordem i que havíem vist o visitat. Els uns per curiositat, per adonar-se que aquella altra ciutat de barraques, estades i coves existia. Els altres, per mostrar la seva solidaritat i prestar ajut a unes famílies que no disposaven de res més que d’un forat excavat als talussos del riu i que era el seu únic recer.

Amb aquella ciutat amagada i en les persones que la van habitar pensava dissabte passat en ocasió de l’acte institucional, senzill però emotiu, en què es va formalitzar l’adhesió de la nostra ciutat a la Xarxa d’Espais de Memòria. Acte que encertadament va tenir per marc les restes del què havien estat les coves-estades que en un nombre d’unes quatre-centes s’estengueren al llarg de la timba del Ripoll, des de Sant Oleguer fins a La Llanera. Les estades avui parcialment recuperades constitueixen un testimoni excepcional a partir del qual explicar i entendre els processos d’immigració a Catalunya els primers anys del franquisme, just quan Sabadell també rebia el degoteig constant de nous habitants. La majoria dels immigrants arribaven amb l’esperança de trobar feina i sobreviure una mica millor que no pas ho podien fer en els seus punts de procedència. D’altres buscaven també feina però sobretot anhelaven trobar aquí un lloc que els resguardés de la repressió social i política que estaven patint en els seus respectius pobles d’origen, només pel fet de ser familiars directes de persones que havien fet costat al govern constitucional de la República i s’havien mostrat en contra de l’aixecament del general Franco.

Una part d’aquesta immigració va instal•lar-se en barris aixecats “clandestinament” a les nits i els caps de setmana, mancats de qualsevol servei bàsic com l’aigua corrent o l’electricitat. Ca N’Oriac mateix, que va ser un d’aquests barris nascuts de l’autoconstrucció, no va disposar d’aigua corrent fins a començaments dels anys 60 ni tampoc de clavegueram fins a finals d’aquella mateixa dècada. Altres nouvinguts no tingueren “tanta sort” i es van veure obligats a aixoplugar-se en alguna de les cavitats excavades als talussos del marge oest del Riu Ripoll. Va ser així com durant una dècada llarga (des de mitjans dels anys 40 a finals dels 50), les coves van estar habitades per no menys de dues mil persones. Només un accident esdevingut arran l’enfonsament del sostre d’una de les estades amb dues víctimes mortals infantils, va obligar al govern de l’època a treure’s la bena dels ulls, promoure un pla d’accés a l’habitatge i tancar les coves d’una manera definitiva.
 
Qui perd els orígens per la identitat canta Raimon a “Jo vinc d’un silenci” que el cantautor de Xàtiva qualifica de no resignat. Com tampoc no ha de ser resignat el record d’aquella ciutat amagada que va conviure amb l’altra ciutat –l’oficial– que s’estenia per damunt d’ella a la plana; una ciutat –l’amagada– en la que generacions de sabadellencs i sabadellenques d’avui hi tenen els seus arrels familiars més immediats. Amb les coves recuperades, hem refet una part de la nostra memòria col•lectiva. La història s’escriu dia rere dia entre tots: les persones que aquí vàrem néixer però també l’escriuen les que un dia van haver de prendre la decisió d’instal•lar-se entre nosaltres, fugint de la misèria o de la repressió. Bo és recordar-ho precisament ara en temps de dificultats i de noves migracions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de novembre de 2010