Un estudi de la Diputació de Barcelona acaba de donar exacta mesura de l’activitat teatral que es desenvolupa al llarg i ample de la comarca. Com sempre s’esdevé quan es té coneixement del resultat d’un estudi d’aquestes característiques, potser per allò dels localismes mal entesos incapaços de veure-hi més enllà d’un pam del nas, hi ha qui es deixa portar per la temptació de mirar-se el melic. Comparar-se amb els altres i buscar si s’està ben col·locat en un hipotètic rànquing. A partir d’aquest absurd i inútil exercici, hi haurà fins i tot qui se senti satisfet i qui pensi que no ho està fent malament.

Però quan es parla de cultura, sigui en el seu sentit més global o —com en el cas de l’estudi de la Diputació de Barcelona sobre l’oferta teatral— més concret, no es poden admetre exercicis reduccionistes que es limitin a comptar soldadets en forma de número d’espectacles, de públic o de rendibilitat econòmica. Perquè no ens enganyem. En matèria de cultura, el got mai no està ple del tot. En l’àmbit de la cultura, com en tantes i tantes coses, no s’hi val a sentir-se cofoi ni satisfet. Per això, de l’estudi de la Diputació de Barcelona, hauria de preocupar l’escàs número de ciutadans que encara s’interessen pels espectacles que es programen i imaginar noves fórmules que permetin resoldre un dèficit que perjudica a la col·lectivitat. També en el cas de la cultura, el treball des de l’escola i des dels mitjans de comunicació —en especial els de titularitat pública—, continua sent la millor inversió de futur… I és que la cultura és cosa de tots…

Publicat a El 9 Nou, l’11 de febrer de 1999