No m’hauria agradat haver de tornar a escriure entorn la crispació política que, com si d’un in crescendo es tractés continua protagonitzant la vida política espanyola. I tot per l’actitud difícil d’entendre en la qual s’ha instal•lat el Partit Popular. Un partit que si ens atenem a les seves opinions i posicionaments, s’està comportant d’una manera hipòcrita i, fins i tot, altament irresponsable en alimentar fòbies que hauríem volgut veure  desaparegudes. Només cal observar, sinó, el contrast que es dóna entre la política que es va desplegar quant al tracte dispensat als presos d’ETA quan Aznar presidia el govern popular i quina és ara l’actitud adoptada per Rajoy i pel PP pel què fa a la política antiterrorista que està portant a terme l’actual govern. Rajoy ha assegurat que mai no s’havia cedit ni un pam davant les exigències d’ETA. Davant això, potser cal fer-li memòria que mentre ell formava part del govern, van ser excarcelats més d’una trentena d’37 etarres abans no acabessin de complir les seves penes penitenciàries. L’objectiu era llavors, com ho continua essent ara, poder acabar amb el terrorisme d’ETA. I davant aquesta política, cap partit no va fer ús de les mesures que adoptava el govern popular per fer demagògia. Però les coses són com són i mai, fins ara, no s’havia anat tant enllà en la discrepància oberta, partidista i instrumentalitzada per acabar fent de la política antiterrorista un camp privat i d’ús sectari a la recerca de vots.

En la mateixa línia d’atac continuat al govern socialista i de sembrar dubtes entorn la seva legalitat, fa unes setmanes, Miguel Ángel Rodríguez, que havia estat portaveu d’Aznar a La Moncloa i militant comunista en la seva joventut, s’atrevia a assegurar que encara no se sabia quina havia estat la banda terrorista que havia fet possible que Rodríguez Zapatero arribés a La Moncloa, amb una referència clara a l’atemptat de l’11-M. Fent una extrapolació d’aquestes paraules, Miguel Ángel Rodríguez estava acusant de terroristes als electors que varen votar socialistes, atès que varen ser ells a través de les urnes, els que van fer José Luis Rodríguez Zapatero president del Govern. Ara, aprofitant l’afer De Juana Chaos a l’aplicar-li la presó atenuada, prevista a la llei, en el compliment d’una sentència per apologia del terrorisme, els líders del PP han ressuscitat vells dimonis i fan sortir a la dreta més rància al carrer, apropiant-se de símbols estatals com a propis. Compten, per a fer-ho, amb el suport d’un expresident del govern que, en ocasió de les manifestacions contra la guerra d’Iraq, havia qualificat als manifestants de “pancarteros”. Compten també amb la complicitat de la jerarquia catòlica; d’aquella jerarquia que havia participat en manifestacions en les quals s’assegurava defensar la vida de les persones i que davant la grandesa de la democràcia i de l’Estat de Dret a l’hora d’evitar que una persona mori no ha estat capaç de dir absolutament res. Com quedem? S’ha de defensar el dret a la vida o no? O només d’unes vides? Potser els convé, als jerarques catòlics, rellegir l’evangeli que també diuen predicar. Si ho fessin potser evitarien que des de la seva cadena d’emissores es continués atiant el foc de les fòbies i dels odis contra el govern i contra la majoria de demòcrates. I tot això passa des de la talaia d’un Madrid capital del “imperio” que en cap cas és representativa del sentiment que es viu a la resta de l’Estat.

Quedi ben clar que som molts els que no ens agrada que De Juana Chaos gaudeixi d’un règim de presó atenuada que no pas d’excarcelació com el PP havia practicat. Cal recordar que l’objectiu de De Juana –i així ho havia fet públic en començar la seva vaga de fam– era que no la deixaria fins que no fos posat en llibertat incondicional, cosa que no ha passat. Però tant li fa! Els Aznars, Rajoy’s, Acebe’s, Zaplana’s i demés ad-lateres, continuen i continuaran distorsionant els fets en aplicació d’una pràctica en què els populars en són experts: la d’“el acoso y derribo”. Des del meu punt de vista, un comportament perillós i, fins i tot irresponsable.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de març de 2007