Passejo per les àmplies avingudes d’un Pequín marcat per impressionants canvis urbanístics i arquitectònics produïts els darrers anys i per una alta concentració de contaminació atmosfèrica, perfectament perceptible a tota hora des de qualsevol punt de la gran ciutat. Pequín es troba en plena transformació i preparant-se amb les millors gales per enlluernar al món en ocasió dels Jocs Olímpics del 2008. Arribo ara al bell mig de la històrica i mítica plaça de Tian’anmen, davant mateix –encara que a una certa distància atesa la magnitud de la plaça– de la porta que dóna accés directe a la Ciutat Prohibida. Darrera meu queda l’edifici que acull les restes mortals del qui fou el carismàtic líder de la revolució xinesa, Mao Zedong. Escombro amb la mirada tot allò que m’envolta, talment com si cerqués quelcom que no acabo de trobar. De sobte el meu mòbil emet el so que m’anuncia l’arribada d’un missatge SMS. Penso que ja el llegiré més tard quan arribi a l’hotel i continuo observant tot el què a la plaça de Tian’anmen passa. Uns metres més enllà, però fora ja del recinte estricte de la plaça, un rellotge digital descompta els segons, minuts, dies, setmanes i mesos que encara falten per a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de la capital xinesa. M’adono també de la gran quantitat de banderes que onegen arreu, totes elles roges. És el tribut que cal pagar en ocasió de les sessions del 17è congrés del Comitè Central del Partit Comunista que se celebrava a ben pocs metres d’on dissabte passat jo em trobava. Novament, l’inconfundible so de l’entrada d’un SMS es deixa sentir. No és massa normal, penso per a mi, que m’arribin SMS en tan poca diferència de temps. Serà qüestió d’obrir-los per esbrinar què passa. Endreço la meva càmera digital i agafo el mòbil. Obro el primer missatge i no em puc creure el que estic llegint: “Pasqual Maragall acaba d’anunciar que pateix Alzheimer”. Em frego els ulls i obro el segon missatge; un missatge que no fas més que confirmar-me la notícia del primer.

El món em cau a sobre, però reacciono immediatament possiblement empès pel coratge que Pasqual Maragall ha estat capaç d’evidenciar al decidir-se a fer pública la malaltia que pateix. No puc evitar que determinades imatges passin davant meu. Especialment rememoro aquell 17 d’octubre d’ara fa justament 21 anys, quan el llavors alcalde de Barcelona saltava d’alegria en tornar de Lausanne, on unes hores abans Samaranch havia proclamat la decisió del Comitè Olímpic Internacional de designar Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. Tampoc l’etapa de Maragall com a president de la Generalitat de Catalunya, càrrec des del qual serví al nostre país amb la mateixa dedicació –i a voltes incomprensió– que anys abans ho havia fet amb la seva ciutat. Recordo algunes de les dures batalles polítiques que Maragall ha tingut de lliurar al llarg de la seva vida. Ara, però, s’haurà d’enfrontar a un enemic nou que res no té a veure amb la política. Ara, el president estat se les haurà amb un enemic que ha guanyat, malgrat els avenços de la medecina i de la recerca, massa batalles personals. Però que la malaltia hagi guanyat tantes batalles no vol dir pas que hagi guanyat la guerra.

Sobre la Pequín a punt de ser olímpica cau la fosca, preludi de la nit que s’apropa. A la Barcelona, la Barcelona que fa quinze anys va precedir a la capital xinesa en l’organització d’uns jocs olímpics, Pasqual Maragall acaba de donar mostra renovada de la seva tossuderia; aquella tossuderia que en tantes ocasions el va portar fins a l’assoliment de fites inimaginables en les que només ell creia; la mateixa tossuderia que, recordem-ho, va obligar al llavors president del govern espanyol Felipe González, qualificar a Maragall com una “gota malaia”.

Pasqual, sàpigues que ens acabes de donar una nova gran lliçó d’humanitat. Una lliçó que no hauríem d’oblidar mai i que ens hauria de fer reflexionar sobre les nostres febleses i sobre el respecte que cal envers la intimitat de les persones. Sàpigues que estem i estarem amb tu i que estem i estarem amb les persones que com tu a partir d’ara, lluiten contra els embats d’aquesta destructora malaltia del nostre temps que l’Alzheimer és.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’octubre de 2007