Una de les qüestions més recurrents que ens plantegem els humans a mesura que observem com ‘les ciències avancen que és una barbaritat’ (tal com es diu en una de les cançons que obren la popular sarsuela ‘La verbena de la Paloma’), és si arribarà un dia en el que les màquines tindran la capacitat de poder pensar per elles mateixes i si en aquest cas, tal com ens passa a nosaltres, aplicaran els sentiments a l’hora de prendre les ‘seves’ decisions.

Fins ara sabíem, perquè així ho hem constatat, que les màquines són més ràpides i precises que no pas nosaltres en el càlcul, en les feines mecàniques, en respondre adequadament a situacions més o menys complicades d’acord amb les ordres i les dades que li han estat facilitades per resoldre-les. De fet ho podem comprovar diàriament en l’àmbit domèstic a través, per exemple, dels jocs que tenim instal·lats en els nostres ordinadors personals encarregats de proporcionar-nos distracció i entreteniment. He de confessar que és precisament en un d’aquests jocs –els dels escacs més concretament–  que l’ordinador aconsegueix treure’m de polleguera. I això perquè després d’haver estat estudiant llargament un moviment precís que estimo guanyador, la resposta de la màquina és insultantment ràpida i a voltes fins i tot desconcertant. Quan això passa, quan la màquina fa una jugada no prevista, és quan m’adono que estic a punt de perdre la partida i que res no puc fer per evitar l’escac i mat. Davant aquesta situació de domini tecnològic de la màquina, ¿quantes vegades no he pensat que si més no per allò d’animar-me una mica, l’ordinador hauria de ser ‘capaç’ de cometre un error pietós, a partir del qual jo pogués guanyar la partida? Però no. La màquina, no té sentiments…, i a més està programada per fer amb pulcritud i rapidesa la seva feina… I a fe de Déu que en aquest cas la fa!

Tot plegat ve a tomb arran un incident entre dos vehicles conduïts per ordinador esdevingut en el decurs d’unes proves de circulació a Palo Alto (Califòrnia) quan es tractava d’avaluar-ne el seu comportament en condicions de trànsit real. Podem convenir que un vehicle comandat per un ordinador pot estar en millors condicions que no pas els humans a l’hora de mantenir una conducció segura, per la seva rapidesa en processar dades i variables que incideixen en la fluïdesa del trànsit viari. Tanmateix estarem d’acord que quan es produeix un accident és perquè en un punt i en un moment determinat hi conflueixen fatalment diverses circumstàncies que cas de no haver-se donat, l’haurien evitat. L’incident al qual feia referència fa un moment va tenir el seu origen en ‘l’actitud’ adoptada per un dels vehicles participants en la prova quan va tractar d’impedir que un altre vehicle canviés de carril… hi ho fes davant seu! El més curiós del cas és que el vehicle que intentava canviar de carril també estava pilotat per un ordinador.

Els experts tindran feina per esbrinar les causes que van fer que un dels vehicles ‘decidís’ impedir a l’altre que canviés de carril. Per cert, per si serveix, un era un Lexus i l’altre un Audi. Aventuro que els científics podrien concloure que totes les situacions possibles de conducció havien estat previstes. Totes, menys aquella que és tan pròpia dels humans a l’hora de prendre una decisió com ho són els sentiments. Arribats a aquest punt potser haurem de pensar que les màquines ‘aprenen’ també dels comportaments humans basats en el dubtós principi del jo primer… i que els demés es fotin. Sigui com sigui ningú no ha estat capaç de saber fins ara si arran la trifulga entre els dos vehicles de marques diferents, les seves respectives màquines conductores també d’empreses competidores, van acabar per adreçar-se insults i improperis de tota mena. Això sí, si ho van fer, segur que va ser en forma d’algorismes i de bits…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de juliol de 2015