Cal recordar-ho avui més que no pas mai: la política és un ofici noble que la majoria de persones exerceix noblement. I cal insistir en aquest principi especialment avui quan un nou possible escàndol de corrupció amenaça emportar-se per endavant a polítics de primera fila dels dos partits majoritaris a Catalunya: el PSC i CiU. I això s’esdevé enmig d’un convuls panorama econòmic i social que no ens pot deixar gens indiferents. Cal reiterar la noblesa de la política també quan, malgrat l’evidència de massa coses, hi ha polítics que encara prefereixen moure’s en la brega i en la desqualificació de l’adversari abans de conjurar-se per combatre el càncer de la corrupció política que ens està afectant i que està assolint nivells preocupants.
En qualsevol cas no ha de ser gens estrany que davant aquest estat de coses, les converses de tothom girin a l’entorn del cas Millet i des d’abans d’ahir, quan es va conèixer l’abast de l’operació Pretòria desencadenada pel jutge Baltasar Garzón, també del cas Santa Coloma de Gramanet de possible corrupció urbanística i de blanqueig de diners. Tampoc no és estrany que la ciutadania reclami l’adopció de mesures per combatre la corrupció i que no pugui comprendre que alguns, per treure’s la polseguera de sobre, es dediquin a desviar la mirada cap a una altra banda com si les coses no anessin amb ells. I precisament això és el que feia Felip Puig quan al desencadenar-se el cas Santa Coloma, demanava responsabilitats al president de la Generalitat de Catalunya i al PSC. Puig s’oblidava intencionadament que en aquest cas, a més de l’alcalde Bartomeu Muñoz i altres membres del PSC, hi estan pressumptament implicats dos militants de CiU d’alta volada –Macià Alavedra i Lluís Prenafeta— que havien ostentat càrrecs rellevants en els governs del president Pujol: l’un com a conseller, l’altra com a secretari general de presidència. No fa bé Felip Puig de dir el què diu quan darrera seu planen possibles danys col•laterals del cas Millet i que poden tenir incidència sobre el seu partit arrel d’un presumpte finançament il•legal de CiU via Fundació Trias Fargas.
Mentre, la ciutadania assisteix perplexa a aquest trist espectacle i espera ponderació, seny i, sobretot responsabilitat i fermesa davant aquesta disbauxa. Reclama que s’assumeixin les responsabilitats que a cadascú pertoquin i que els partits actuïn en conseqüència. Tot plegat perquè ens cal recuperar per la política la noblesa de la seva raó de ser i que mai no hauria d’haver estat embrutada per res ni per ningú. Cal acabar d’una vegada amb la metàstasi de la corrupció nascuda del finançament il•legal a partits polítics –cas Filesa– i que s’ha estès cap a processos d’enriquiment personal, tal com es desprèn del cas Gürtel i segurament del cas que el jutge Garzón destapava abans d’ahir.
No podem continuar amagant el cap sota l’ala ni tampoc veure conspiracions de ningú contra ningú tal com alguns alts dirigents polítics d’aquí i d’allà addueixen. No tenim temps per continuar desviant la mirada cap a una altra banda quan hi ha coses que fan tanta pudor. Menys encara en temps de crisi. Ho escrivíem fa unes setmanes: el cinisme i la hipocresia que la majoria de partits van mostrar en ocasió del cas Filesa i la no voluntat d’acarar i resoldre la qüestió del finançament dels partits polítics, ens ha portat fins on ara som. Recorden la polseguera que va aixecar el famós 3% que el president Maragall va etzibar a CiU? També llavors es va preferir continuar mirant cap una altra banda. I ara ja no ens queda cap més sortida que la de desfer el cabdell i arribar fins on sigui necessari, caigui qui caigui. Ho desitgem en benefici del noble ofici que la política continua essent.
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’octubre de 2009
Molt bé Joan. Encara que crec en la política, em costarà temps tornar a creure en els polítics. I més després que en Jordi Pujol, en el programa Àgora, digués que si algú treia el tema de corrupció ens hi podríem fer molt mal…
A la mitja nit en Pujol feia de calamar “a que tiro tinta de per tot….”i dotze hores després, cas Pretòria… Ja tenim tot l’arc parlamentari esquitxat, seguirem essent rosseaunians i creient en la bondat humana si no….
On aneu tan d’hora? Si. Malgrat tot vull continuar creient en la noblesa de l’ofici de polític. Malgrat el què diguin Pujol, Mas, Puig… Fa setmanes que ho mantinc: l’Oasi català s’ha acabat. El més “fotut” del cas, és que l’oasi no ens deixava veure com creixia el desert darrera seu…
Tornarem a patir, tornarem a lluitar…
Joan
A les 6 sóc dempeus Joan, que és quan hi ha més tranquilitat de pertot i puc permetrem de llegir-te… Has sentit les declaracions del germà de’n Millet? En fi… cada vegada més entenc algú que coneixem ambdós que em deia “jo vull mirar-me al mirall i està satisfet de mi mateix…”. I jo et pregunto Joan, és igual de punible fer-se amb diners públics per finançar un partit que per enriquir-se personalment?
Noi, des de que he passat d’una certa edat no hi ha qui em faci dormir. Ara també dic que al vespre em quedo fregida en el sofà mirant la caixa tonta!!!!
Anna, no havia respost encara a la teva pregunta… Ho intento ara: els partits polítics haurien d’estar finançats pels seus militants i simpatitzants. Mai per institucions que reben subvencions públiques ni tampoc per empreses i/o organitzacions amb clars interessos. Quan això passa, la captació de diners per finançar partits polítics em sembla, com a mínim, poc estètic. Possiblement no és punible, però, repeteixo, poc estètic. Passa però, que d’aquest finançament se’n poden aporfitar altres persones pel seu enriquiment personal, de la mateixa manera que amb l’excusa de fer país es poden expoliar milions… Quina distància hi ha, doncs, entre una cosa i l’altra? Els partits polítics haurien de finançar-se de manera força transparent i, en això, els EUA ens donen una lliçó…