im2.jpg

Un dels atavismes que acompanyen a l’ésser humà és la por a l’altre. La por a allò que és diferent. De fet aquest deu ser un comportament relacionat més amb la nostra part més irracional que no pas amb la part racional. D’aquí que les circumstàncies que s’estan donant en alguns indrets en relació a persones nouvingudes, es deuen poder explicar en part per aquesta por atàvica, alimentada i engreixada ara amb argumentacions fàcils i demagògiques. Unes circumstàncies que, per simple coincidència, no fan més que fer créixer les actituds xenòfobes. Per dir-ho sense ambages: el què està passant a Vic –que es visualitza en un fals debat entorn als cens de les persones immigrades–, és només la punta de l’iceberg d’una qüestió que presenta unes arrels molt més profundes. D’una situació preexistent, gens fàcil de resoldre, com ho és la integració de les persones nouvingudes i que ara es revifa arran la crisi econòmica i que en el cas concret de Vic es capitalitza per una força xenòfoba com ho és Plataforma per Catalunya; un partit d’extrema dreta que a la capital d’Osona és la segona força política i que està liderada per un personatge que ha orquestrat i sumat al seu favor el sentiment atàvic al qual em referia, el de les persones que no accepten que els nou arribats tinguin drets de la mateixa manera que han de tenir obligacions i d’aquelles altres amb actituds xenòfobes. Si anéssim al fons d’aquesta suma de rebutjos, qui sap si acabaríem per descobrir que una part de les persones que els assumeixen són fills d’un anterior corrent migratòria que també, encara que fos en un altre context i dimensió, va patir les conseqüències d’un cert rebuig social. I quan això passava, Vic comptava escassament amb 20 mil habitants i Sabadell en tenia escassament 60 mil. Avui Vic ratlla els 40 mil i Sabadell supera els 200 mil habitants.

Davant tot plegat ens hauríem de formular un seguit de preguntes. Per exemple, com pot ser que mentre el vent de l’economia ens era favorable, no es qüestionava que les persones nouvingudes fessin les feines que ningú no volia fer i que a més les fessin en unes condicions sovint precàries. Només quan les coses es posen difícils és quan també apareixen amb contundència totes les problemàtiques que es deriven de no haver actuat quan tocava. Què fer, doncs? Qualsevol cosa menys clandestinitzar la immigració, fer-la aparentment invisible. Qualsevol cosa menys caure en els paranys que planta l’extrema dreta contra els nouvinguts; uns paranys en els quals poden caure els partits democràtics  per allò de no perdre quota electoral, convençuts que podran barrar el pas als extremismes. I això sense adonar-se que, també segur que sense voler-ho, acabaran fent el joc precisament als que sostenen actituds marcadament racistes i xenòfobes. Qualsevol cosa menys limitar-se a dir que cal canviar la llei sense que mai no s’acabi d’explicar en quin sentit cal fer-ho.

La societat, els darrers anys, ha canviat molt. I ho ha fet perquè el món també ha canviat i s’ha fet global. Mai més res tornarà a ser com abans d’aquesta globalització. Habitem doncs un món que ha d’entendre que allò que ens val per al comerç i per a les inversions econòmiques ha de valer per la mobilitat de les persones. Sí. Ja ho sabem. Això no és gens fàcil. Però sense polítiques de cooperació envers països emergents, sense apostes decidides a favor de polítiques actives d’integració, no trobarem camins que sumin i que marxin el la direcció correcta. En cap cas, però, la solució al repte que tenim plantejat ha de passar per l’oblit i per mirar cap a una altra banda. D’entre d’altres raons pel fet que les persones immigrants mai no seran uns éssers que apareixeran puntualment a les vuit del matí o quan toqui per fer les feines que nosaltres no volem fer i que desapareixeran tan bon punt la seva llarga i a vegades molt dura jornada laboral acabi.     

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de gener de 2010