El dia, que havia començat net i clar, convidava a l’optimisme. Els aires d’una primavera acabada d’estrenar es percebien arreu. Les olors que ens arribaven des d’una frondosa pineda és barrejaven amb les del roserar i del mar que eren a tocar del punt on ens trobàvem. L’Amina ens introduïa en la història del seu país. Explicava com només en unes dècades el seu país havia canviat –i no pas només físicament sinó que també emocionalment– sobretot després de la guerra. El to parsimoniós de la seva veu convidava a la becaina, més encara asseguts com estàvem en unes confortables butaques de platja. Em trobava en la tessitura de quedar-me clapat d’un moment a l’altra, quan vaig adonar-me que l’Amina no era una guia com tantes d’altres que deixen anar paraules i històries d’una manera mecànica, talment com si d’un enregistrament digital és tractés, i que era millor escoltar-la amb atenció. Les explicacions que ara ens traslladava tenien a veure amb les conseqüències del conflicte bèl·lic que el seu país havia viscut feia un parell llarg de dècades, amb el rerefons de les vivències personals i familiars d’una persona que l’havia patit directament. Malgrat l’Amina s’esforçava en trobar les paraules justes i precises per no semblar que prenia partit per cap de les parts implicades en el conflicte, el cert és que de la seva expressió oral i gestual es traslluïa el sentiment de desencís per la deriva econòmica, política i social en la que el seu país es trobava. Explicava  que el sirocco (el nom que allà rep el nostre xaloc) és un vent humit que té com a característica fonamental posar nervioses a les persones i que per això, quan el sirocco bufa, és recomanable no prendre decisions. A modus de conclusió afegia que si teníem en compte les conseqüències de les decisions polítiques que s’estaven adoptant dia rere dia, era evident que el govern del seu país vivia constantment sota els efectes del sirocco.

La veu parsimoniosa de l’Amina ja no m’ho semblava tant i les seves explicacions i reflexions començaven a interpel·lar-me com poques vegades ho havia fet el testimoni d’una persona al relatar els efectes d’una guerra que ella havia viscut. “Qui ha patit i pateix les conseqüències del conflicte bèl·lic que va enfrontar les diverses ètnies i religions que confluïen i conflueixen en el que havia estat territori de la república iugoslava –deia l’Amina— és la ciutadania sobre la que graviten els interessos dels polítics de torn disposats a tot per no perdre les regnes del poder, i els dels mitjans de comunicació tan sovint al servei dels poderosos; uns i altres –continuava en un precís joc de paraules–  ens empenyen a prendre partit pels uns o pels altres o, potser millor, més en contra dels altres que no pas a favor dels uns”.

L’Amina va mirar el seu rellotge, va consultar un diminut paper que s’havia tret d’una butxaca del seu vestit i ens va apressar a pujar a l’autocar que ens havia de portar a Dubrovnik. Una estona més tard, després de vorejar part de la bella costa dàlmata, arribàvem a la ‘perla de l’Adriàtic’. A l’entrada de la ciutat una placa recordava als visitants les ‘agressions’ que els croates havien patit a mans de tropes bosnianes i sèrvies causants de la destrucció de part de la ciutat i de nombroses víctimes. Un text semblant en la forma i amb el fons al que l’endemà podria llegir a la ciutat de Mostar també en una placa col·locada a tocar del pont símbol de la convivència multiètnica i multicultural de la ciutat bosniana que havia estat destruït arran les ‘agressions’ a les que les tropes croates sotmeteren tant a la ciutat com a la població civil…

Avui, vint-i-tres anys després del final de la guerra del Balcans (1991-1995), les petjades del conflicte són encara ben perceptibles. I no penseu que m’estic referint a les petjades físiques –que també–  sinó a les socials.