Va ser a finals del segle XVII quan el Consell de la Vila de Sabadell instaurava una festa local de caràcter religiós amb el nom d’Aplec de la Mare de Déu de La Salut de Sant Iscle; festa que fonamentalment consistia en una processó que no feia més que consolidar i donar rellevància al pelegrinatge que des de la llavors vila de Sabadell es feia anyalment a La Salut. El metge, arxiver local i historiador català Antoni Bosch i Cardellach (1758-1829), en els annals de la Vila corresponents a les darreries del segle XVIIIè, fa diverses referències a la festa i a l’oportunitat que aquesta oferia als vilatans que podien gaudir d’una jornada d’esbarjo fora vila.

De passada, bo serà recordar que la serra de Sant Iscle o de la Salut on s’aixequen l’ermita de Sant Nicolau i el Santuari en el que es venera la imatge de la Mare de Déu patrona de la Ciutat i del bisbat, és un indret que des de temps ancestrals ho ha estat de trobada. Així ho testimoniava el paleontòleg sabadellenc Miquel Crusafont i Pairó (1910-1983) que un cop acabades les excavacions que hi va fer, va concloure que feia més de 9 milions d’anys (per tant molt abans de que l’home aparegués damunt la terra), “els terrenys de la serra de la Salut foren la llar d’estranyes faunes”. D’altra banda, el filòsof i historiador local Miquel Carreras i Costajussà (1905 – 1938), a “Elements d’història de Sabadell” ens recorda l’existència a la serra de la Salut d’una vila romana de la que se’n va rescatar un interessant paviment de mosaic amb la representació del déu Neptú que es conserva i es pot veure al Museu d’Història de la Ciutat. Tanmateix, Carreras explica que aquesta vila romana fou edificada damunt les runes d’un establiment ibèric que probablement devia ser el que va adoptar el nom d’Arraona, topònim que amb l’arribada dels romans s’havia de transformar en l’Arragonem que trobem grafiat en un dels vasos Apol·linars (segle I o II) on s’hi relacionen les estacions (indrets poblats) que es podien trobar al llarg de la Via Aurèlia que des de Roma portava a Càdis.

Amb tots aquests antecedents fàcil ha de ser concloure que la serra de la Salut ha estat dotada d’una alta activitat des de temps memorials, esdevenint sempre punt d’atracció i de trobada d’acord amb els requeriments de cada moment històric. L’actual Aplec, que acumula més de tres-cents anys d’història, no escapa a aquesta tendència com ho corrobora el fet que des que es té notícia documentada de la festa, aquesta manifestació popular sabadellenca ha evolucionat continuadament per adaptar-se a les circumstàncies i els signes dels temps. És així com al llarg dels més de tres segles de tradició que l’Aplec atresora, la festa ha presentat vessants i tradicions diverses en les quals el sentit estrictament religiós originari s’ha anat barrejant i fonent amb el sentiment popular i profà.

Que tot això sigui així –sense en cap cas voler desmerèixer cap ni una de la resta de festes populars que marquen el calendari local–, no treu que l’Aplec de la Salut –el nostre Aplec– continuï essent avui la festa sabadellenca per antonomàsia. I això a despit dels alts i baixos que la celebració ha sofert, d’una manera especial en el decurs de les darreres dècades en què fins i tot en algun moment es va témer que la festa fos engolida per l’oportunitat que l’Aplec brindava de gaudir d’un cap de setmana llarg d’ús exclusiu pels sabadellencs.

Sigui com sigui, si dilluns decidim apropar-nos a La Salut podrem comprovar que l’esperit de la festa, l’esperit de celebració i de trobada familiar i d’amics que ha estat constant al llarg dels temps, continua ben viu i que tradició i nous costums continuen confonent-se sense solució de continuïtat i marquen l’evolució d’aquesta festa que els sabadellencs celebrem cada any el “primer dilluns després del segon diumenge de maig”.

Que tinguem i gaudim d’un bon Aplec i que sigui per molts anys més!

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de maig de 2018