“Aquesta Campanya és estranya i fins i tot molt dolenta”, afirmava Pilar Rahola en acabar la compareixença davant els mitjans de comunicació, dins del Cicle que tradicionalment organitza el Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) en ocasió de les convocatòries electorals. Tenia raó la republicana. Perquè aquesta Campanya electoral és, de fet, com la recta final d’una llarga Campanya que s’inicià l’endemà mateix de les eleccions generals del mes de juny del 1993.

No. No és cap exageració. La nit electoral del 6 de juny del 1993 –val la pena recordar-ho per als que són desmemoriats, intencio­nals o no– l’avui flamant candidat popular a la presidència de la Junta de Andalucía, Javier Arenas, compareixia davant els periodistes poc després de tancar-se els col·legis electorals i de començar-se a conèixer els primers resultats oficials, per insi­nuar un frau electoral, una tupinada. Era evident que no acceptava la derrota del seu partit i per tant tampoc la victòria que els electors, en el darrer minut i gairebé en temps de descompte, havien atorgat als socialistes. Les enquestes prèvies erraren en les seves prediccions i no encertaren en el què apuntaven com a una més que possible victòria del PP. L’enquesta decisiva de les urnes confirmà un resultat diferent i definitiu. Sort que algú reaccionà a temps i aconsellà a José M. Aznar que esmenés la plana a Arenas i acceptés, democràticament, els resultats, com així ho va fer.

La pèrdua d’aquelles eleccions per part del PP significà, això no obstant, el tret de sortida per a una cursa de fons que ens havia de portar cap a unes noves eleccions generals que els populars estaven disposats a forçar com més aviat millor. La campanya que demà toca a la seva fi havia començat. Una campanya que ha estat marcada pel “tot s’hi val” i pel “váyase señor González”. Una campanya en la qual ha aparegut de tot i força. En la qual s’han produït també curioses coincidències estratègiques entre PP i IU i en què els socialistes també han comès errors. Vull estalviar al sofert lector el passar llista dels esdeveniments estrella. De ben segur tothom els té presents en la memòria. I així és com s’ha arribat a aquesta recta final prèvia a les eleccions en un elevat clima de crispació política.

No és estrany doncs que la campanya electoral oficial que començà ara fa deu dies, hagi estat rara i poc aclaridora. No és estrany que en comptes de parlar-se de programes i de propostes de futur, la majoria de líders polítics s’hagin mostrat més disposats a alimentar grotesques picabaralles que no pas problemes que més preocupen als ciutadans (l’evolució de l’economia, l’atur, la seguretat, el futur de la sanitat, la lluita contra el terrorisme, l’avenç de la democràcia…). No és estrany que els que reclamaven el “Cara a Cara” l’any 1993 ara l’hagin segrestat a l’opinió pública amb l’excusa fàcil de què calia que fossin tres els líders que hi participessin. Podria succeir però, que els mateixos que deixaren anar la bola de neu del “tot s’hi val” i del “váyase señor González”, paguin les conseqüències ben aviat. I que el monstre de la tensió i de la crispació que alimentaren al llarg de mesos i mesos els acabi atrapant en les seves urpes.

Voldríem creure que l’endemà mateix de les eleccions de diumenge, siguin els que siguin els resultats de les urnes, els ciutadans d’aquest país, sota el liderat dels partits polítics, serem capaços d’enterrar les destrals de guerra i de posar-nos a treba­llar per a fer front als importants problemes que des de fa temps tenim aparcats per l’obsessió malaltisa d’alguns d’acabar de posar punt i final, amb l’etapa de govern socialista, sense tenir en compte els costos socials de l’operació d'”acoso y derribo”.

Serà la responsabilitat d’uns i dels altres que des del proper dilluns encetem una nova etapa. Serà la responsabilitat d’ells, els polítics, i de nosaltres, els ciutadans. Però abans els ciutadans tenim la gran oportunitat de fer sentir la nostra veu en les urnes i de fer callar les que s’aixequen i es volen defensores d’una majoria a la qual no poden demostrar que representen com només ho fan les urnes. No faltem a la cita.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de febrer de 1996