Tal com estan les coses és impossible que ho puguem fer amb la calma i la serenitat que serien desitjables. El cert és que algun dia haurem de reflexionar a l’entorn de com hem arribat fins on políticament ara ens trobem, quines n’han estat les causes, quins els responsables i, sobretot, quines les conseqüències. Fàcil és responsabilitzar a l’altra dels mals que a nosaltres ens afecten. Fàcil, i a més ens serveix d’excusa perfecta per justificar-ho tot i sobretot per ‘tapar’ els possibles errors –estratègics i tàctics– comesos. En això pensava i reflexionava durant una de les meves habituals sortides/passejades matineres que es veuen sempre acompanyades per la placidesa de les primeres hores del dia, just quan el sol és a punt de treure el nas des del darrera de la serralada del litoral.
Que ningú em malinterpreti quant al sentit precís del què acabo d’escriure. No es tracta de desdir-nos de res ni de flagel·lar-nos més del què correspon atesa la impossibilitat de retornar fins on abans ens trobàvem per tractar de fer les coses de manera diferent a com les hem fet per aconseguir-ne resultats també diferents. Es tracta de treure conclusions de com ens ha anat i com ens està anant tot plegat; es tracta de reconèixer errors (i que se’n assumeixin les responsabilitats que correspongui) i, per damunt de tot, es tracta de fer el què calgui per sortir del forat en el qual hem caigut arran el procés que ens ha portat de la preindependència promesa a la preautonomia imposada pel pes d’un Estat que s’ha mostrat despietat.
Però les coses són com són i es vulguin veure des d’un punt de vista o des del seu contrari, una realitat està fora de qualsevol dubte: l’aplicació de l’article 155 continua entre nosaltres i, el què és pitjor, no ens el traurem de sobre fins que no tinguem un govern disposat a governar i a fer política de veritat. Mentre no sigui així, mentre ens entretinguem amb anades i vingudes debatent com hem d’actuar políticament parlant i negociem si hem de tenir o no i com un president instal·lat fora del país, mentre ens preguntem si és lògic que aquells i aquelles que ens havien promès tant i amb tanta fermesa es desdiuen ara del què ens havien dit i promès davant els tribunals de justícia espanyola als que –segons també ens deien– calia desobeir com a primer pas per arribar a Ítaca, el govern de Madrid continua anant a la seva, animat per un nacionalisme espanyol ‘de rancio abolengo’ que ha despertat de la seva letargia.
Les coses són com són i per molt que ens costi acceptar-ho, no pas com voldríem que fossin. Davant la nostra incapacitat de fer realitat els somnis cobejats, s’imposa que ens conjurem per recuperar les instàncies d’autogovern que mai, mai, no haurien d’haver estat sacrificades per res ni per ningú; menys encara sense disposar de garanties i complicitats suficients per guanyar el pols a l’Estat. Ara ens cal un govern que estigui lliure d’hipoteques jurídiques i disposat a refer ponts i a recuperar confiances perdudes dins i fora del país; un govern que sense deixar a banda cap legítima aspiració, treballi des del primer moment per recuperar el tremp de país i aplanar la trinxera que a hores d’ara manté dividida la ciutadania catalana en dos blocs pràcticament iguals.
L’estratègia processista s’ha demostrat equivocada. Hora és de ser valents i de dir les coses pel seu nom. Hora és de defensar en públic allò que es diu i es reconeix en privat (tot esperant que Madrid continuï amb el 155 fent la feina bruta amb els costos que estem patint i comprovant), no fos cas que fóssim titllats de traïdors i de deslleials a la pàtria.
Ho va dir el president Josep Tarradellas amb encert: “en política es pot fer tot, menys fer el ridícul”.
Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de febrer de 2018
De bell nou, gràcies per l’article.
M’has ajudat a obrir una finestreta.
Com dius: no es tracta de flagel·lar-nos mirant el passat. Cal treure conclusions, revisant el passat, i reestructurar el nou camí “Caminante no hay camino. Se hace camino al andar” com suposo es recitarà avui, a la plaça d’A. Machado de Sabadell, arran de l’homenatge que li faran.
El dubte, però, que tinc és: qui / com / quants s’animaran a fer els passos adients i a posar-se al davant?
Bon dia, Joan,
Parles de que “no hi havia complicitats suficients per guanyar el pols a l’Estat”, i per tant bases la problemàtica en un “error de càlcul” o potser un “error tàctic”. Però una bona part d’aquesta segona meitat de població “no processista”, pensem que també hi ha una considerable dosi d'”error conceptual”. El que passa és que determinats conceptes i raons ni tant sols es poden posar sobre la taula sense ser titllat de feixista. Quan s’han sobrepassat àmpliament totes les línies vermelles, és difícil “recuperar la normalitat”. I ho dic entre cometes perquè el que jo anomeno “recuperar la normalitat”, per altres és “tenir una normalitat que mai no hem tingut”. Amb aquestes premisses, no veig cap perspectiva més que la del “diàleg de besucs”. Ens falta una peça del puzzle!. Tant de bo ens arribi d’alguna part.
EBC