Fa una setmana, la revista científica ‘Nature’ publicava un dossier pagat des d’instàncies governamentals catalanes, en el que es descrivia l’estat pel qual transita la recerca científica a Catalunya. Ho feia sota el títol pompós de ‘Focus a Catalunya: Mantenint un curs estable a través de la tempesta’. No era aquesta la primera vegada que la publicació referent al món en els àmbits de la ciència i del coneixement, es feia ressò de l’evolució de la recerca a Catalunya. Sí, però, que aquesta deu haver estat la primera vegada en què la publicació científica ho feia amb la intensitat i la profunditat a la que l’exigència publicitària requeria. En qualsevol cas, deixant a banda les constatacions publicitàries del dossier que, casualment, han estat passades per alt per alguns mitjans de comunicació, el cert és que la recerca científica catalana ha vist com en només cinc anys se li reduïen les aportacions públiques que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), han passat de l’1,9% del PIB l’any 2009, a l’1,47% l’any 2014. És a dir, que han patit en cinc anys un decrement del 35%, xifra que es troba molt lluny del 3% del PIB que la Unió Europea (UE) s’ha marcat com a objectiu a assolir el 2020 quant a inversió en innovació, recerca i desenvolupament.

Assenyalat això convé precisar immediatament que els centres de recerca catalans –la gran majoria vinculats o pertanyents a les universitats públiques catalanes formadores al seu torn de recercadors–, mantenen això no obstant, i fins i tot milloren en alguns casos, les seves competències recercadores. Així ho reflecteixen les principals classificacions internacionals d’universitats i instituts de recerca i ho corroboren dues dades. La primera: que en els darrers 8 anys, l’European Research Council (ERC), ha atorgat 180 ajuts competitius a centres de recerca catalans; una nombre d’ajuts que és superior a la que resulta de la suma dels obtinguts en el seu conjunt les universitats i centres de recerca de la resta de comunitats autònomes espanyoles, i que situa Catalunya com a la segona regió de la UE pels ajuts aconseguits. La segona: el nombre de publicacions científiques produïdes a Catalunya, només en l’àmbit de les ciències de la vida i de la salut, s’ha incrementat, també en els darrers 5 anys, en un 168%.

Un àmbit, el de les ciències de la vida i de la salut, en el que més excel·leix la producció científica catalana, i en especial en recerca oncològica. I això possiblement pels referents de científics que disposen d’un ampli reconeixement i projecció internacional (tals com Joan Massagué, Josep Baselga o Manel Estaller), però sobretot pel treball i bon fer dels centres de referència que aporten els coneixements per avançar en tècniques i en tractaments. Un d’aquests centres de referència és el sabadellenc Institut d’Innovació i Investigació Parc Taulí (I3PT), vinculat a la UAB, que desenvolupa una basta activitat en innovació i que alhora és un referent en la prevenció i recerca oncològica, però també en la diagnosi mèdica per imatge, en la prevenció i tractament de malalties infeccioses i en la prevenció i tractament de la salut mental.

Val a dir que pel sol fet que tot això sigui així avui, no pressuposa que en el futur es pugui continuar en la línia d’èxit que el dossier pagat publicat a ‘Nature’ ressaltava. Cert: disposem de centres de recerca altament qualificats (Centre de Regulació Genòmica (CRG), Institut de Recerca Biomèdica (IRB), Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), Barcelona Supercomputer Center (BSC), Sincrotó Alba…); i disposem també d’equips humans altament formats, motivats i capacitats. Però amb això que és molt, no n’hi ha prou. ¿Cal recordar una vegada més que invertir en innovació, recerca i desenvolupament és la millor formula possible a aplicar per a garantir el progrés, la productivitat i el benestar d’un país?

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de desembre de 2016