Des de fa uns mesos s’està portant a terme una intensa i eficaç campanya que vol aconseguir salvar de la picota el vell Saló de Cinema Imperial. La Comissió Ciutadana que encapçala la reivindicació ha aconseguit que la campanya hagi superat els límits locals i així, avui, l’Imperial és una bandera que també enarboren col.lectius no sabadellencs relacionats amb el món del cinema. El perquè de la campanya rau en la singularitat del Saló Imperial en tractar-se de la sala cinematogràfica més antiga que actualment hi ha a Espanya en el fet i que Jeroni Martorell fou qui elaborà el projecte arquitectònic de l’edifici que acollia, fins fa uns anys, el vell cinema.

Res no pot objectar-se a la campanya ni tampoc a les accions promogudes pels seus impulsors que volen la definitiva salvació de l’antic Saló Imperial no només com a patrimoni de la ciutat sinó que també del cinema català i espanyol. Qualsevol esforç que pretengui la conservació d’elements històrics és, per definició, positiu i encomiable. I és que més enllà de motivar els ciutadans en un millor coneixement de la història local, promou i articula un interessant debat entre aquells que aposten per la conservació d’elements històrics sense més consideracions i els que opinen de forma contrària. El contrast de les idees fa que puguin pendre’s en consideració detalls i matisos que d’altra forma possiblement no s’haurien ni tan solament conegut.

Sobre el futur del Saló Imperial està passant quelcom de tot això. Dels inicis de la campanya –en què es demanava el salvament del vell equipament a canvi de res– a avui –en què la Comissió ciutadana i l’Ajuntament han decidit asseure’s entorn d’una taula– s’ha recorregut un bon camí i actituds que llavors semblaven antagòniques han sabut trobar punts de coincidència i de diàleg a partir dels quals prendre en consideració tots i cadascun dels aspectes que cal tenir en compte abans d’apostar per la recuperació del vell Cinema. Ningú que tingui dos dits de front no pot posar en qüestió la vàlua patrimonial, històrica i també –perquè no dir-ho clarament– sentimental de l’Imperial. Però això res no té a veure amb opinar i defensar que qualsevol solució, que es vulgui bona i acceptable per al vell Saló de Cinema, ha de garantir la futura rendibilitat social, cultural i, àdhuc, econòmica de l’equipament.

Massa sovint es cau en la fàcil temptació de basar projectes en la “generosa” i constant aportació de diners públics que, no ho oblidem, entre tots aportem. Ara més que mai, perquè reconeixem que potser hem estirat més el braç que la màniga, aquesta “confiança” en el suport incondicional de l’erari públic hauria d’ésser una pràctica només reservada a aquells equipaments més bàsics i indispensables per al desenvolupament de les activitats socials, culturals i esportives dels ciutadans. Per sort els sabadellencs gaudim d’una bona xarxa d’equipaments –alguns d’ells, val la pena de constatar-ho, infrautilitzats– que precisen de l’atenció pública per al seu normal, necessari i imprescindible funcionament al qual ningú no vol renunciar.

Per això és desitjable que, abans de prendre cap decisió definitiva en relació amb l’avenir del Saló Imperial, s’avaluin amb rigor els costos no només de la inversió inicial a realitzar sinó que també del seu posterior manteniment. Són dades a partir de les quals podrà determinar-se l’oportunitat i la rendibilitat social i cultural de l’equipament que es reivindica i decidir si “L’Imperial s’ho val”. No es tracta de renunciar a res. Més aviat es tracta d’exigir que es gestionin amb rigor i eficàcia els béns que són públics. Si ultra això pot ampliar-se el nombre d’equipaments i de serveis que es presten a la col.lectivitat sense que signifiqui haver de desistir de res ni incrementar la càrrega impositiva per als ciutadans, molt millor.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de novembre de 1993