El ministre de l’Interior del govern espanyol Jorge Fernández Díaz ha sofert darrerament una forta baixada quant a la valoració que la ciutadania en fa de la seva tasca ministerial, fins seguir l’estela de valoració negativa d’un altre col·lega seu, l’ínclit Ignacio Wert. I com que tot en aquesta vida té una explicació, en aquest cas també la té la davallada de valoració que Fernández Díaz ha patit. ¿Què podia esperar-se sinó, de l’actuació d’un ministre que lidera un projecte de llei que proposa modificar, per endurir, la llei de seguretat ciutadana vigent des de fa gairebé 22 anys? La proposta de la llei Fernández (tal es coneix a la Llei de Protecció de Seguretat Ciutadana en al·lusió al titular del Ministeri de l’Interior) modifica a pitjor la llei Corcuera o ‘llei de la patada a la porta’ (com es va conèixer la llei que va promoure el ministre socialista José Luis Corcuera) i que el Tribunal Constitucional va invalidar en quant al seu article 21 que deia que el coneixement fonamentat per part de les Forces i Cossos de Seguretat de la comissió d’algun delicte relacionat amb el tràfic de drogues, estupefaents o substàncies psicotròpiques, podia ser raó suficient per a la “legítima entrada i registre d’un domicili” si amb això s’havia d’evitar la consumació del delicte. Ara, la llei Fernández va més enllà al proposar convertir en infraccions administratives aquells comportaments que el PP considera reprovables, especialment en matèria d’ordre públic.

Amb aquesta iniciativa de llei, el govern Rajoy continua fent via en l’objectiu sobradament conegut no només de recentralitzar l’Estat sinó, en aquest cas, de vulnerar drets fonamentals de la ciutadania al pretendre deixar a mans del govern (de l’administració) la imposició de sancions administratives en àmbits en els que els jutges s’han resistit a considerar delicte allò que el Ministeri de l’Interior considerava que ho era. En unes altres paraules, el què pretén la llei Fernández és deixar a criteri del govern el sancionar administrativament actuacions que fins ara eren reservades a ser dilucidades davant l’administració de justícia. Retornem així a la pràctica de la imposició de multes administratives a l’estil del què passava en aquest país quan no era normal democràticament parlant. Això és el què passarà en els cassos en què el govern decideixi imposar multes a pretesos i indefinits teòrics excessos per part dels manifestants a l’hora, per exemple, d’impedir l’actuació policial en un cas de desnonament.

A banda de les reaccions polítiques que la nova llei ha desencadenat, i a banda del criteri expressat per algunes associacions de jutges, fiscals i policies, han estat nombrosos els catedràtics de Dret Constitucional i de Dret Penal que afirmen que la llei Fernández és absolutament innecessària; i que en tot cas el què el govern pretén amb la seva promulgació és disposar de noves vies per protegir-se d’una protesta social creixent conseqüència, no cal oblidar-ho, de les retallades que amb l’excusa de la crisi s’estan aplicant a les polítiques socials.

D’aquesta manera anem constatant que ´sin prisas, però sin pausas’ es retrocedeix en matèria de drets socials conquerits. I quan arribi l’hora del relleu en el govern de l’Estat, l’herència del PP pesarà com una llosa sobre el nou equip governamental. En la pràctica, gràcies a la majoria que el PP té avui al Parlament espanyol, i gràcies a les decisions que el govern de l’Estat està adoptant, no s’està fent més que deixar determinades coses “atadas y bien atadas”. La paciència i fins i tot sensatesa que està mostrant la ciutadania no mereix en cap cas el tracte d’autoritarisme, i gairebé de menyspreu que traspua des del govern amb imposicions a l’estil del ‘mando i ordeno’ com s’ha fet fa poc amb l’anomenada llei Wert (la LOMCE), o es vol fer ara amb la llei Fernández.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de desembre de 2013