Confesso, senyor president del govern espanyol, que estic fart d’escoltar com a gran argument per combatre el desencontre evident i creixent entre Catalunya i Espanya, que vostè és la garantia de continuïtat de la unitat del territori estatal. Però més enllà d’aquest fútil argument i del no a tot, deixi’m que li faci notar que, mentre, la situació política, social i econòmica per la qual Espanya travessa es degrada dia rere dia.

No sóc profeta i no sé, senyor Rajoy, si Espanya s’acabarà trencant o no, i si s’acaba esquinçant territorialment, si això s’esdevindrà abans o després que vostè deixi de ser president del govern espanyol. Un fet, aquest de deixar de ser president del govern, que, permeti’m que li digui amb tota la franquesa, succeirà tant bon punt se celebrin les properes eleccions generals que vostè haurà de convocar, sigui per esgotament legal de l’actual legislatura, sigui per alguna circumstància imprevista que l’obligui a fer-ho de manera avançada. Tanmateix no li hauria de quedar cap dubte que amb l’actitud sorda i intransigent de la que vostè fa gala, l’Espanya que diu defensar pot acabar feta bocins. I si això passa, li correspondrà a vostè un doble i ben galdós honor: passarà a la història com el que fou el darrer president de l’actual Estat espanyol, i sense voler-ho, actor principal de la causa independentista.

Perquè vostè, senyor Rajoy, obsessionat com està per allò que creu és un ‘problema’ català, no s’adona que la mobilització ciutadana que a Catalunya es ve produint des de fa uns anys, té correspondència amb les mobilitzacions socials que es donen a la resta d’Espanya malgrat no disposin ni de la força ni de la unitat que a Catalunya avui presenten. És la mobilització dels indignats, farts de com vostè concep l’Estat, de com els grans partits fan i practiquen la política. És la mobilització dels que reclamen solucions davant els creixents problemes que contribueixen a ampliar la fractura social. És la mobilització dels que clamen contra la corrupció, contra l’alarmant manca d’ètica política. És la mobilització dels que no poden comprendre l’especial manera que vostè i els seus govern tenen de la solidaritat que ha d’existir entre les nacionalitats i les regions de l’Estat, i que fa que les que més aporten a les arques comunes siguin, paradoxalment, les que proporcionalment menys retorns tenen en serveis i inversions.

Per si no se’n ha adonat, senyor Rajoy, li faig notar que la única i gran diferència existent entre els moviments socials que aquí i a la resta d’Espanya reclamen la regeneració de la democràcia, així com canvis en les formes de governar, de fer i d’entendre la política, rau en què mentre a Catalunya és el moviment associatiu de base i el procés sobiranista els que actuen com a principals catalitzadors de la indignació ciutadana, a la resta de l’Estat ho són els nous moviments socials dels que ‘Podemos’ n’és a hores d’ara el seu màxim exponent.

Senyor Rajoy, no hi doni més voltes. Vostè té un problema amb Catalunya, però el té també amb la ciutadania de la resta de l’Estat. Una ciutadania farta de paraules buides i de promeses no acomplides. Farta de tanta hipocresia quan es tracta de la urgent necessitat d’acarar la sagnia –moral i econòmica- de la corrupció en totes les seves formes. Farta de retallades que soscaven perillosament els fonaments de l’Estat del benestar, amb l’educació, la sanitat, i l’assistència social al capdavant.

És per aquestes i per moltes raons, que a hores d’ara resulta evident que la seva actitud inamovible ja no és només garantia d’indissolubilitat de l’Estat, sinó que més aviat ho comença a ser de tot el contrari…

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de desembre de 2014