La cara amable de les ciutats la conformen els ciutadans. Però més enllà de l’element humà –element essencial de les urbs– són els carrers, les places i els equipaments i els espais verds, els que acaben dibuixant i definint la personalitat de les poblacions i de les ciutats. Cada ciutat és, en ella mateixa, semblant però alhora diferent de la resta. Semblant però alhora diferent a les del seu veïnatge. Com semblant però alhora diferent i diversa és la progressió i la història de cada nucli de població, de cada espai urbà concebut com a part d’un tot. Per moltes semblances que es puguin establir entre dues ciutats mai no podrà dir-se que hi hagi dues ciutats o poblacions iguals. De la mateixa manera que mai dues persones, per molt que es puguin assemblar, seran idèntiques o iguals. Cada persona és diferent. Cadascú és com és, amb la seves característiques i personalitat forjades al llarg dels anys.

Les ciutats, els pobles, les viles, es fan dia rera dia. Les fan els que en elles hi habiten. Les entitats, les organitzacions, les empreses i les institucions que vertebren el teixit social. Es la vitalitat i la força de la societat la que forja i defineix, un dia i un altre, el tarannà i la forma de fer, de viure i d’actuar dels habitants de qualsevol població.

Diuen, els que fa anys que no han estat a Sabadell i ens visiten, que la ciutat ha canviat d’allò més. Es lògic. No podia ésser d’altra forma. Es la conseqüència de la força i del dinamisme d’una ciutat, la qual existia en el mapa però no habitava en el cor dels seus pobladors. Avui Sabadell ha arrelat en els sentiments dels ciutadans, els quals proclamen amb complaença la seva pertinença a una de les ciutats més actives de Catalunya. De què això sigui així en tenen la “culpa”, en primera instància, els ciutadans. Però també les persones que han ostentat alguna responsabilitat municipal per delegació expressa dels vilatans.

Com la Dolors Calvet que ja ha decidit fer un “mutis” i sortir de l’escena política municipal en la qual ha estat actuant en el decurs dels darrers vuit anys. Qui sap si ho fa cansada. Qui sap si ho fa desil·lusionada. Qui sap si considera que el seu “temps” a l’Ajuntament ha tocat a la seva fi. Com si es tractés d’un reclam o d’un crit en favor de limitar la permanença en primer pla de l’escena política. I si per un casual aquesta fos la seva raó de deixar l’Ajuntament, caldria abonar-la. Perquè només amb la renovació i amb l’arribada de noves idees i noves il·lusions és possible avançar dia a dia, mes a mes…

La Dolors es lliura amb ànima i cos a les tasques en les quals creu. Ho féu quan era al Parlament de Madrid i al del Parc de la Ciutadella de Barcelona. Ho ha fet a l’Ajuntament de Sabadell. Des de la seguretat que atorga el saber que es té molt a dir i a fer. Intransigent i valenta quan cal. Tranquil·la i apassionada quan correspon. Dura però argumentativa. No es deixa enlluernar per allò que només llueix davant els ulls d’uns pocs. Li agraden, ho ha demostrat, les línies i les ratlles dels plànols i projectes pels quals ha tingut de transitar els darrers vuit anys. Però encara li plau més escriure i descriure allò que veu i que sent. Es periodista de formació malgrat que política i urbanista per devoció i voluntat de servei.

Maria Dolors Calvet. La força. La temperància.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 30) publicat a El 9 Nou, el 10 de maig de 1995