–El país està que bull!, exclamava un bon home, el qual semblava que de cop i volta havia recuperat la il.lusió per la cosa pública, després d’un dilatat període marcat per l’ensopiment, el desencantament i la depressió política.

–Ara em torno a apassionar amb la lectura del diari, afegia el bon home. A això, el contertulià que l’acompanyava, afegia que fins i tot que ara escoltava, amb satisfacció, les tertúlies dels predicadors de la COPE en període de reciclatge mentre de reüll observava la curiosa metamorfosi que s’operava en l’ABC d’Anson.

El cert és que fullejar els diaris i escoltar i veure els informatius de ràdio i de televisió després de “lo que ha llovido”, no deixa d’ésser un exercici estimulant. No solament per assabentar-se de les anades i de les tornades d’uns i altres a la recerca del pacte impossible, de la negociació perduda i de la cadira anhelada, sinó per a redescobrir el renovat enginy dels dibuixants d’acudits de la majoria de diaris.

Això no obstant res ni ningú no ha superat la xispa d’un dels contertulians als quals em referia quan rematà així un dels seus comentaris:

–Doncs, mira, saps que et dic…, que vistos els resultats electorals en què els del Partit Popular arrasaren per més de 600 mil vots de diferència en la Comunitat Autònoma de Madrid mentre que en el conjunt de l’Estat només aconseguiren distanciar-se per 300 mil vots, en comptes de demanar la independència de Catalunya, hauríem de lluitar per la independència de Madrid… Així tots hi guanyarem!

Publicat a El 9 Nou, el 25 de març de 1996

 

–“Pues eso”, que conclouria Forges…