Els puc ben assegurar que mai podré oblidar la vesprada del divendres passat, 19 de maig, en la que vaig tenir la sort de poder assistir a un dels 12 recitals de comiat dels escenaris que Raimon ha programat, abans de fer efectiva la seva jubilació com a intèrpret. La nit de divendres passat, mal parafrasejant al poeta en aquella seva cançó “18 de maig a la ‘Villa’”, el Palau de la Música Catalana era a vessar de ‘gent jove’; la mateixa ‘gent jove’ a la que encara ens queden ‘forces per viure’ i per lluitar al ritme de les cançons del ‘noi de Xàtiva’ que tants i tants tenim incorporades a la banda sonora de les nostres vides. El recital de divendres, talment com ho havien estat els que l’havien precedit i que ho seran els darrers d’aquest proper cap de setmana, va ser una vesprada màgica en la que la veu –el clam, el crit– de Raimon ressonava amb fermesa dins el Palau i ens feia memòria d’“un temps i un país” que “anem fent”. Només en començar el recital, a l’aparèixer en escena, es notà el clima de complicitat que havia d’establir-se entre el ‘noi de Xàtiva’ i el seu públic de sempre. Per endavant quedaven 36 cançons que “de la cinquantena que portem al sarró, podrem tocar i cantar”, emotius bisos inclosos.

Mentre Raimon i l’excepcional conjunt instrumental que l’acompanyava enllaçaven cançons, quedava jo absort davant la capacitat del Palau per vibrar amb la intensitat que ho feia al final de cadascuna de les cançons, i per la meva ment desfilaven imatges d’alguns dels seus recitals als quals jo havia assistit des d’aquells llunyans anys 60 en què el vaig descobrir quan entonava allò de “la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món”. Tanmateix se’m feren presents els records d’una nit calorosa de finals de setembre de fa una pila d’anys, quan un grup d’amics vàrem compartir amb ell taula i tertúlia. Precisament d’aquella nit recordo el moment en el que Raimon es posà a repassar els que havien estat per a ell escenaris emblemàtics i cità el de La Faràndula mentre rememorava dos dels recitals que més l’havien impressionat: “encara se’m posa la pell de gallina, quan els recordo”, afegí. L’un, va ser durant la vigència de l’estat d’excepció imposat pel general Franco el 1967, en un intent de la dictadura d’aturar l’onada de vagues que recorria el país de nord a sud. L’altre, la nit que seguí a la matinada i al dia en la que foren executades les que serien les darreres víctimes del franquisme, el setembre de 1975. Del primer recital Raimon en destacava la tensió que va presidir la seva actuació  arran de les pressions exercides per la censura sobre el concert i que, a modus de protesta, decidí començar la segona part del recital cantant “La nit”; cançó amb la que havia finalitzat la primera part i que tornà a entonar una i altra vegada, talment com a clam desesperat contra la llarga nit franquista. Del de 1975, en recordava el silenci durant el recital d’un teatre ple a vessar, després que una anònima veu hagués reclamat que no s’aplaudís cap cançó “perquè estem de dol”. “Va ser –deia– una manera intel•ligent de demostrar la protesta per les execucions que el franquisme acabava de fer” per reblar que “mai un silenci ha comunicat tant com el d’aquella nit a La Faràndula”. Potser per això Raimon es lamentava que des del recital del 1975 no hagués tingut l’oportunitat de tornar a cantar ni a La Faràndula ni a Sabadell, i “no pas perquè jo no vulgui; sinó perquè ningú no m’ha convidat a fer-ho”.

Els anys, amics, passen rabent i certament hem tingut ocasió d’escoltar a Raimon en recitals diversos, però en cap cas a la nostra ciutat. Ara, ‘el noi de Xàtiva’ es retira dels escenaris i malauradament no tindrem ocasió d’esmenar la plana per poder-nos retrobar amb ell en la “seva” Faràndula i poder viure una altre nit excepcional, com les que fins aquest proper cap de setmana es poden viure al Palau de la Música Catalana.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de maig de 2017