Avui, a mitja nit, arrenca la campanya electoral. Una campanya singular que ens arriba després d’una llarga precampanya iniciada justament demà farà un any, quan el president Quim Torra, molest per la decisió d’ERC de mantenir la seva inhabilitació com a diputat del Parlament de Catalunya, anunciava que davant el que ell considerava una deslleialtat dels seus socis de Govern, donava per liquidada la legislatura. Amb tot, no aclaria, però, quin seria el calendari electoral que, això sí, condicionava a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya corresponents al 2020. Ningú comptava llavors que la situació per la qual travessava la xinesa ciutat de Wuhan no trigaria a estendre’s per arreu i que ens afectaria també a nosaltres, obligant al Govern de l’Estat a dictar l’estat d’alarma (que estigué vigent entre el 14 de març i el 21 de juny) com a mesura radical amb la que fer front a la propagació exponencial d’un virus del que se’n sabia ben poc. En ple desgavell pandèmic, el 22 d’abril, el Parlament aprovava els comptes de la Generalitat de Catalunya. Ho feia amb el vot favorable de JxCat i d’ERC i l’abstenció necessària de CatECP. En contra hi votaren Cs, PSC-Units, PP i la CUP. Qui més qui menys esperava que el president Torra (i amb aquesta condició havia negociat l’abstenció dels comuns en la votació dels pressupostos) complís amb la paraula donada el mes de gener i anunciés la data dels comicis. Però no va ser així. L’argument: que en plena pandèmia no era convenient convocar eleccions. Començava d’aquesta manera una nova etapa d’un camí, llarg i costerut, amb desavinences sovintejades entre socis de Govern; un camí dominat pel tacticisme d’ERC que amb força liderava les enquestes i l’estratègia de JxCat a remolc de les circumstàncies, buscant com allargar els tempos en l’espera del momentum més idoni pels seus interessos electorals. En aquest context, calia que el president Torra aguantés estoicament la pressió en l’espera que el Tribunal Suprem l’inhabilités i, seguint instruccions de Waterloo, no convoqués les eleccions i forcés l’acord entre ERC i JxCat pel qual, una vegada ell fos inhabilitat, el Parlament s’abstingués d’elegir nou president i d’aquesta manera serien els dilatats terminis establerts per l’Estatut de Catalunya els que les acabarien convocant d’una manera automàtica. Amb aquesta argúcia, JxCat guanyava temps per refer les seves forces, mentre que ERC quedava tenallada, sense saber massa que fer.

Probablement tot hauria anat com els estrategs de JxCat preveien, si no hagués estat per l’anomenat efecte Salvador Illa que els trastocava –també a ERC– els plans prèviament dissenyats. Així les coses, el Govern s’escudà en l’evolució de la pandèmia per suspendre –no pas ajornar– la contesa electoral i fixar una nova i hipotètica data pel 30 de maig, en l’espera que l’efecte Illa es desinflés. La signatura del decret de suspensió, els recursos presentats davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i la resolució provisional adoptada per l’alt tribunal anunciaven una nova batalla juridicopolíticoargumental per ser usada a conveniència amb els tòpics de sempre.

De tot plegat dues evidències: l’una, que la campanya que a mitja nit d’avui comença serà dura, molt dura, se’ns farà llarga i tediosa amb atacs i retrets continuats dels uns contra els altres, sense que la ciutadania s’acabi assabentant de pràcticament res quant al programa de Govern que cada opció política es proposa desplegar en cas que li correspongui governar. L’altra –i la més preocupant– que siguin quins siguin els resultats que emanin de les urnes, el discurs de la il·legitimitat de les eleccions del 14-F està més que servit; un discurs i un rerefons que sobretot per aquells als que no els vagin bé les coses, serà atiat i que, en negatiu, condicionarà la propera legislatura.

Tenim mala peça al teler i així és impossible teixir res de bo!

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de gener de 2021