Era l’inici d’una tediosa tarda de primers d’aquest mes de maig en el qual –a despit d’ésser considerat el mes de les flors– Hisenda –que res no sap de romanticismes– ens recorda les nostres obligacions tributàries. El dinar havia estat frugal i això féu que disposés de temps per a lliurar-me al descans abans de tornar a la feina. Pel televisor desfilaven fets i noves que ens recordaven el món en què ens movem. En aquesta ocasió tampoc no deixà d’aparèixer en l’escena de la petita pantalla, un dels protagonistes polítics del moment. Ell no va deixar passar l’ocasió per a repetir metòdicament l’obsessiu, monocord, monotemàtic i mono-el-què-vulgueu discurs de cada dia sobre les moltes desgràcies del país. De cop i volta se’m féu la foscor i el dubte. Contra el que jo suposava, les eleccions convocades, no devien ésser –pel que apuntava aquell protagonista polític– per a elegir els que haurien d’ocupar els escons dels nostres Consistoris sinó els del Parlament de Madrid… Una suor freda va recórrer el meu cos mentre el cor em bategava a corre-que-vols… Francament no entenia res…

–“Ei!”, féu ella mentre em posava la mà sobre l’espatlla i em sacsejava insistentment. El culebrot de la tarda ocupava ara tota la pantalla del televisor. Em vaig rentar la cara i vareig sentir-me reconfortat. Tot havia estat un malson. Ja que, pesi a qui pesi, almenys a Catalunya, les eleccions del dia 28 són només d’àmbit local. Ni més. Ni tampoc menys.

Publicat a El 9 Nou, el 8 de maig de 1995