La sentència del Tribunal Constitucional en relació als recursos d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya, ha estat anunciada com a imminent una i mil vegades. Al final passarà com amb el llop: que després de tant anunciar que venia, ningú no es va creure que ho fes el dia que va arribar. Potser per això, de tant en tant, des de casa nostra, se senten veus que reclamen una decisió urgent; decisió que, en bona lògica democràtica, no hauria de ser mai contrària a allò que dos parlaments (l’espanyol i el català) varen acordar i que la ciutadania catalana va ratificar en Referèndum.

Quan això passa, quan la societat civil catalana a través dels mitjans de comunicació, d’agents socials o del president de la Generalitat de Catalunya es formulen reflexions quant a les conseqüències d’una hipotètica sentència que retallés l’Estatut, des de la resta de l’Estat no triguen en sorgir veus disposades a negar la legitimitat de les veus catalanes que, asseguren, no fan més que pressionar al Tribunal Constitucional. Les darreres veus espanyoles que en aquest sentit s’han pronunciat, han estat casualment les de dos hipotètics antagonistes polítics –Alfonso Guerra i Javier Arenas–, que han posat de relleu que a l’hora d’anar contra els drets nacionals de Catalunya, des de la resta de les Espanyes costa ben poc posar-se d’acord i titllar-nos de no respectar el joc democràtic. Curiosa circumstància i encara més curiosa coincidència d’argumentació. Més quan si des d’algun recó de les Espanyes hi ha qui aixeca el dit per qüestionar si Catalunya és o no és una nació i si l’Estatut és o no és constitucional, no hi ha ningú que digui que això és pressionar al Tribunal Constitucional. En aquest cas s’afirma, simplement, que els que així opinen l’únic que estan fent és exercir el dret a la llibertat d’expressió.

Però les coses són com són. I les hemeroteques i les fonoteques posen en evidència que si hi ha algú que des del primer moment en què l’Estatut fou proclamat està pressionant el Tribunal Constitucional no és ningú més que aquells que en van presentar recurs d’inconstitucionalitat: és a dir el Partit Popular i la seva cohort de seguidors. Per si de cas, fem memòria als desmemoriats: va ser el PP qui va endegar el procés de recusacions a magistrats del Tribunal Constitucional que estimaven podien ser contraris a les seves tesis- Ha estat el PP el partit qui una i altre vegada ha impedit la renovació de l’alt Tribunal que encara presenta una composició que respon a l’equilibri entre forces polítiques existent quan els populars disposaven de majoria absoluta en el govern. Dit d’una altra manera: impedint la renovació del Tribunal Constitucional, els populars no fan més que voler imposar per via judicial allò que no van aconseguir per via parlamentària. Si d’això Javier Arenas en diu respecte al joc democràtic, que baixi Déu i ho vegi…

Així les coses, mentre les veus que defensen els interessos de Catalunya són titllades de pressionants a l’alt Tribunal, qualsevol altra que s’hi manifesti en contra pertany al terreny de la llibertat d’expressió. Una manera peculiar d’entendre el joc democràtic i, en qualsevol cas, d’augmentar les desafeccions que des de Catalunya es donen envers Espanya. No s’adonen –o no es volen adonar— les veus contràries als interessos de Catalunya que, tal com asseguren Santiago Carrillo i Javier Pérez Royo (per allò de no citar veus d’obediència catalanes), cas que no es trobi l’encaix de Catalunya amb Espanya s’estaran malbaratant els esforços d’entesa i de modernitzar de l’Estat que van ser recollits en la vigent Constitució Espanyola l’any 1978.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de gener de 2010