De la seu d'”Eco-Concern” a la plaça de Catalunya de Barcelona, penja una gran pancarta que planteja el dilema que dona títol a aquesta peça. Dilema que precisament perquè no té una resposta senzilla, ens hauria de moure a la reflexió entorn de l’oblit en el qual teníem el “Mare Nostrum” i els canvis estratègics interessats que s’hi estant operant. Deixeu-me, abans de continuar, que m’afanyi a assenyalar que històricament la Mediterrània ha jugat un destacat paper quant al progrés i al desenvolupament de les cultures i dels països que s’estenen al llarg i ample de les seves ribes. La història es plena de pàgines que situen el Mediterrani en el bell mig de la relació –també dels conflictes– entre pobles de la regió. La Mediterrània és, d’altra banda i no cal oblidar-ho, el bressol d’Europa. Això no obstant el Mediterrani ha estat també mur i frontera, com és el cas de la nostra història recent. Hi ha qui, no pas sense raó, àdhuc es pregunta si és que el Mediterrani talment existeix més enllà de la seva vessant geogràfica.

Deu ésser el destí d’aquest mar que ens és tant proper i que, alhora, tant ens allunya dels veïns del sud. Mai tretze quilòmetres no hauran estat una distància tant distant –i prego que m’acceptin la redundància– com la que separa l’opulenta Europa del pobre Magreb. I ens sentim més propers, per exemple, d’Itàlia que no pas del Marroc, d’Algèria o de Tunísia. Perquè els tretze quilòmetres que hi ha entre el nord i el sud estableixen més distància i diferència que no pas el miler i escaig de quilòmetres que ens allunyen de les costes italianes. Una altra vegada s’evidencia que les distàncies –com les diferències– són conceptes relatius i que sovint entre l’oest i l’est o l’est i l’oest les distàncies són més curtes que no pas entre el nord del sud.

Abans d’ahir, a Barcelona, es tancava la Conferència Euromedi­terrània i es feia pública la “Declaració de Barcelona” prenyada de bones paraules i intencions però també amb escasses concrecions. Fins arribar a la Conferència Euromediterrània ha calgut navegar per una singladura que solament la voluntat i els vents dels països del sud de la Unió Europea (UE) –en especial França i Espanya– han permés arribar al recer d’un port segur. La singladura però no haurà estat en va si darrera les bones intencions de la Conferència Euromediterrània es concreten accions tendents a fonamentar el diàleg i la comprensió, la cooperació i la col.laboració entre els països i les cultures dels quatre punts cardinals de la Medi­terrània. Diàleg i comprensió, cooperació i col.laboració que, més enllà de les polítiques que puguin ésser d’aplicació i dels instruments que s’habilitin des de la UE per a desenvolupar-les, només assoliran fruits concrets cas que la societat civil hi acabi apostant.

Sense la mobilització de la societat civil, la Conferència de Barcelona, amb la seva “Declaració” al front, haurà estat poc més que foc d’encenalls amb el qual impressionar i rentar la cara a no se sap massa què ni a qui. Per sort però, entorn de la Conferència Euromediterrània, s’han mogut altres protagonistes més que els de les delegacions oficials dels vint-i-set països participants. Són els dos milers de protagonistes que s’han reunit en el marc de la Conferència Alternativa de la Mediterrània promoguda per les ONG’s. Són els protagonistes que, arribats de tots els països de la Mediterrània, han estat convocats per la Conferència Ciutats de la Mediterrània que promou l’Ajuntament de Barcelona. Són els centenars de protagonistes que, des d’avui i fins divendres, desenvoluparan els treballs en el Fòrum Civil Euromed. No es tracta aquí d’avaluar els resultats ni les bondats d’uns i d’altres encontres. Ja hi ha qui ho ha fet. Es tracta solament de deixar constància de que les relacions entre els pobles de la Mediterrània es modificaran si la societat civil així ho vol. Les societats civils del nord i del sud. En aquesta tesitura correspondria als poders polítics prestar atenció a les iniciatives de la societat civil i estimular-les.

Així potser vindrà un dia en què la pancarta de la Plaça de Catalunya reciclarà el dilema que ara planteja en una asseveració: “Mediterrània: Mar i marc de relació”. No hi haurà cap dubte llavors de que la Mediterrània –com el sud– també existeix.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de novembre de 1995