20081126001121-cafe-para-todos.gif

És en temps de crisi quan es posen en qüestió algunes coses. També és en temps de crisi quan hi ha qui està disposat a treure’n profit per justificar l’adopció de mesures que possiblement no caldria, i per contra, s’oblida d’altres que sí caldria prendre. Si això és així en la vida de cada dia, què no ha de passar en l’àmbit de la vida política. Una mostra: el posicionament de qui fou president del govern espanyol José Ma. Aznar –avui una de les veus més entusiastes d’una dreta immobilista i enyorada– referendat pel seu successor Mariano Rajoy, en el sentit que cal posar ordre a l’Estat de les Autonomies consagrat per la Constitució Espanyola de 1979, a la que, per cert, Aznar es va oposar quan va ser sotmesa a referèndum. De fet, sense haver-ho dit explícitament, els populars venen marcant territori des de fa temps quant a la seva intenció de retallar competències autonòmiques. Només cal veure els constants recursos presentats davant el Tribunal Constitucional contra tot allò que pugui contribuir a què Catalunya –que el PP considera la gran abanderada de l’Estat Autonòmic–  consolidi i/o millori el seu autogovern. Clar que quan Catalunya es decideix promoure actuacions per dotar-se d’un major nivell d’autogovern, la resta de les autonomies s’espavilen i en segueixen l’estela… per si de cas. També les governades pel PP. 

Així les coses, gairebé tres dècades després, s’evidencia l’error comès quan PSOE i PP es posaren d’acord per igualar quotes d’autogovern i això pensant fonamentalment amb Catalunya. Ho varen fer mitjançant la llei d’harmonització autonòmica, la famosa LOAPA, altrament coneguda com la llei del “café para todos”. Una llei d’harmonització que malgrat havia estat concebuda abans, va prendre consistència arran l’intent de cop d’Estat de Tejero del que el proper mes s’acompliran 30 anys. En la pràctica, la LOAPA posava punt i final a la previsió establerta en la Constitució Espanyola de les dues velocitats per fer efectives els traspassos de competències a les comunitats autònomes en funció de si es tractava d’una comunitat “històrica” o no. Dues velocitats que de fet preveia que no totes les comunitats autònomes havien d’assumir les mateixes competències i que les que fossin traspassades estiguessin sempre presidides pel principi de la subsidiarietat; és a dir que la competència a traspassar que pogués ser exercida d’una manera més eficient per una administració de rang inferior no ho fos per una de rang superior. Un principi que alhora comportava que l’Estat havia d’aprimar la seva estructura en la mesura que noves competències fossin traspassades a les comunitats autònomes. 

Paradoxalment resulta ara que la voluntat uniformitzadora de la LOAPA juntament amb la poca capacitat demostrada per algunes comunitats a l’hora d’exercir i gestionar algunes competències amb eficiència, són les raons sobre les quals es fonamenta avui renovat moviment conservador centralitzador disposat a escriure un altre capítol del “café para todos”, però, en aquest cas, a l’inrevés, és a dir amb menys cafè. Ningú, davant aquesta ofensiva, no es detura, però, en esbrinar si els dèficits econòmics als quals cal fer front, són generats per l’estructura de l’Estat que no s’ha aprimat o ho són per les comunitats autònomes… Fa bé el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, d’avisar que qualsevol tendència que posi en qüestió avenços en autogovern per a Catalunya, ha de comptar amb l’oposició del govern i de la majoria de la ciutadania. Allò que ja no fa tan bé és fer del cas un totum revolutum i repartir per un igual responsabilitats entre PP i PSOE pel què fa a l’autoria d’aquesta nova maniobra centralitzadora. I això perquè els plantejaments dels uns i dels altres són força distants… Què lluny queden els dies del Pacte del Majestic quan Aznar assegurava a Pujol que, en la intimitat, parlava català!

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de gener de 2011